La visita de la cúpula de Foment a la Catalunya Nord per entrevistar-se amb el president a l'exili, Carles Puigdemont, suposa, a la pràctica, la normalització absoluta de relacions de la gran patronal catalana amb qui va ocupar la presidència de la Generalitat entre gener del 2016 i octubre del 2017 i ara es presenta com a candidat a les eleccions catalanes del 12 de maig. Segurament, no hi ha millor manera de desbaratar qualsevol crítica a una candidatura fake de Puigdemont a la presidència de la Generalitat que el desplaçament a Perpinyà del president de Foment del Treball acompanyat del secretari general i dels seus sis vicepresidents. Sánchez Llibre, que ja s'havia reunit a Brussel·les amb el president a l'exili, normalitza així públicament les relacions de la patronal amb el líder de Junts després d'anys d'un perfil molt més discret.

En una campanya electoral en què tots els detalls compten, la recuperació de la normalitat institucional entre el partit independentista —amb set importants i decisius vots al Congrés dels Diputats— i la patronal és normal que sigui notícia. No fa tant temps que molts empresaris catalans de categoria miraven cap a una altra banda en parlar de Puigdemont i és evident que la falca de Foment propiciarà un corredor perquè d'altres també viatgin en les properes setmanes. El fet que la reunió entre les dues delegacions hagi versat sobre propostes fiscals i modificació del marc impositiu —la patronal defensa l'eliminació de l'impost de patrimoni, la rebaixa dels tipus marginals de l'IRPF a Catalunya i reduir el de l'impost de successions i donacions, un paquet de vegades estrident a Junts—, així com l'incompliment de les inversions de l'Estat a Catalunya, va permetre esquivar altres discrepàncies.

La visita de la cúpula de Foment a Puigdemont suposa la normalització absoluta de relacions entre la patronal catalana i el president a l'exili

La reunió es va fer casualment —o no— el dia que Pimec, l'altra patronal catalana, celebrava el primer debat entre els principals candidats del 12 de maig. El debat va permetre veure un dur cara a cara entre el president Pere Aragonès i el representant de Junts, Josep Rull. El candidat d'Esquerra li va retreure l'absència de Puigdemont en el debat i que no hi hagués participat telemàticament. Rull es va regirar recriminant-li poca sensibilitat davant de la situació d'exiliat del president. Es va visualitzar així una cosa que fa dies que és evident: les ganes d'Esquerra de buscar el cos a cos amb Puigdemont i la crítica per la seva absència dels debats múltiples dels quals serà absent. Puigdemont tampoc no ha acceptat un cara a cara amb Aragonès, replicant que l'únic que està disposat a celebrar és amb Pedro Sánchez.

El cert és que la proliferació de debats en què els candidats s'aniran trobant un dia sí i un altre també acaba tenint un interès entre moderat i nul. Només els errors que un candidat pot cometre els donen una mica de vida, ja que el format estricte i tants participants fan que siguin més una suma de monòlegs que un debat pròpiament dit. També és veritat que, tal com estan plantejats, rebaixen molts els riscos i acaben perfilant una campanya bastant plana de la qual sorgeixen titulars poc atractius. Caldrà veure si la pràctica d'anar trobant-se en fòrums diferents serveix perquè l'elector pugui distingir entre les alternatives reals de cada un. Si no, acabaran passant sense pena ni glòria. Almenys, fins que arribi el de TV3, que sempre és rellevant en unes eleccions catalanes.

Foment, a Perpinyà

Gairebé vint-i-quatre hores després del primer atac directe des de sòl iranià a l'Estat d'Israel es poden establir algunes conclusions ni que siguin preliminars: el dany causat per l'Iran ha estat ínfim, atesa la dimensió sense precedents del material utilitzat —més de 300 drons i míssils de creuer i balístics—; les aliances d'Israel amb els Estats Units, el Regne Unit i França han funcionat —Jordània s'ha afegit a l'hora de repel·lir míssils des de Teheran—; les defenses israelianes de contenció han respost amb un resultat important i reeixit; i, finalment, tot i que la situació és molt delicada i l'escalada armamentística és enormement perillosa, s'entreveu, a la llunyania, un cert marge per contenir Netanyahu, si l'administració Biden sap combinar el seu suport a Israel quan és atacat amb impedir respostes de revenja quan són innecessàries.

Òbviament, després de l'atac iranià, la situació a l'Orient Mitjà no és millor que abans. Però també hi ha una coincidència que no és tan dolenta com dissabte a la nit feia presagiar i com tota la setmana passada, quan ja es feia imminent l'atac iranià amb les informacions rebudes i la majoria de cancelleries occidentals convidaven els seus ciutadans a abandonar el país pel perill de confrontació. Un exemple clar d'això és que els països que van aturar el trànsit aeri per la presència de míssils i drons han reprès, molts d'ells, les seves línies comercials.

El contundent missatge dels països del G7 —EUA, Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Japó i Canadà—, a més del president del Consell Europeu, Charles Michel, de condemna inequívoca de l'atac de l'Iran, el seu ple suport a Israel i l'advertència a l'Iran que adoptaran noves mesures si la república islàmica continua amb les seves iniciatives desestabilitzadores a la zona, assenyala una línia vermella per al règim de Teheran. En el fons, res no canvia en la condemna a Tel-Aviv per la seva invasió devastadora a Gaza, amb una xifra incomprensible de pèrdua de vides humanes, però els focus de la crítica s'han desplaçat des d'Israel a l'Iran.

A l'Orient Mitjà és inevitable tenir altura de mires i molta sang freda perquè no s'entri en una espiral sense cap control

Malgrat que tots els esforços diplomàtics han fracassat des que Israel va imposar un setge total sobre Gaza el mes d'octubre passat, com a resposta després de l'atac de Hamàs a territori israelià, que es va saldar amb la matança més gran en dècades a l'estat sionista, s'obre ara una nova finestra d'oportunitat per intentar-ho. Si més no, per evitar el pitjor i un descontrol total a la zona. L'Orient Mitjà és un polvorí des de fa anys i qualsevol escalada en la tensió del conflicte pot desencadenar el pitjor. Per això, és inevitable tenir altura de mires i molta sang freda, perquè no s'entri en una espiral sense cap control.

Israel, més embolicats del que sembla

Llegeixo a primera hora del matí d'aquest dijous que ja són vuit els encausats de la causa del Tsunami Democràtic, la qual instrueix el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón, que han decidit fugir d'Espanya i instal·lar-se a l'estranger fins que no s'aprovi la llei d'amnistia i tinguin la certesa que no ingressaran a la presó. Vuit dels dotze investigats pel magistrat. Tres dels quals han fet pública la decisió en les últimes hores i han justificat que és per defensar els seus drets i denunciar internacionalment que Espanya fa servir el terrorisme per fer callar la dissidència política. Mentre llegia el que considero des de tots els punts de vista una seriosa i preocupant anomalia democràtica, sento de fons com a la ràdio un ministre socialista parla sobre l'Espanya del retrobament, els avantatges que té per als catalans i com el PSOE havia aconseguit girar full al 2017.

I penso en aquesta nova onada d'exiliats set anys després del procés i no puc sinó preguntar-me si té cap sentit l'estat de terror instal·lat en què uns ciutadans lliures se n'han d'anar a l'estranger per protegir els seus drets davant d'acusacions tan desproporcionades i falses com són les de terrorisme. No recordo la primera vegada que Pedro Sánchez va encunyar com una frase-eslògan la de "l'Espanya del retrobament". Busco a l'hemeroteca una primera vegada i trobo que el mes d'octubre passat al comitè federal del PSOE, en el qual va inocular la vacuna que sense amnistia no hi havia govern socialista, va asseverar: "Catalunya està a punt per al retrobament total". I va proclamar la nova doctrina: "En el nom d'Espanya, en l'interès d'Espanya, defenso avui l'amnistia a Catalunya", com la manera de "consolidar" el retrobament entre Espanya i Catalunya.

Continuo buscant, i el més lluny que trobo és el 6 de febrer de 2020, en el qual durant una visita a Barcelona va parlar de reivindicar el diàleg per al retrobament. Va pronunciar una conferència al Gran Teatre del Liceu titulada Retrobament, un projecte de futur per a tot Espanya i va traçar el que seria la columna argumental dels anys següents. Més de quatre anys. I quan es parla del hàmster del procés, el mínim que es pot fer és recordar que aquesta roda de repressió judicial només interessa a Espanya. Als qui volen acabar amb el moviment independentista. Als qui pretenen que no existeixi ni la possibilitat de demanar la independència a les manifestacions.

Set anys després del procés no puc sinó preguntar-me si té cap sentit l'estat de terror instal·lat en què uns ciutadans lliures se n'han d'anar a l'estranger per protegir els seus drets

Al País Basc també hi ha qui necessita parlar d'ETA per mantenir les seves posicions. L'entitat Òmnium Cultural ha desplegat aquest dijous una pancarta gegant a la terminal 1 de l'aeroport del Prat per advertir tots els visitants que arribin a Barcelona que "a Espanya, protestar és terrorisme". És que estem parlant d'això. D'un jutge que té com a investigats per Tsunami Democràtic, a més, el president Carles Puigdemont i la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira. El temps sembla que no passa per a la justícia espanyola. I això que sempre hi ha una glopada d'aire fresc procedent de la justícia europea que corrobora que només fora d'Espanya es pot trobar ara com ara una decisió judicial justa.

Les darreres hores, l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha proposat al tribunal europeu que "anul·li" la sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), de juliol del 2022, que va avalar la negativa inicial del Parlament Europeu a donar l'escó als diputats de Junts Carles Puigdemont i Toni Comín, l'estiu del 2019. En les conclusions, el polonès Maciej Aleksander Szpunar afirma que el tribunal de primera instància "ha comès l'error" de no afirmar que van obtenir l'acta el juny del 2019. Com volen que els independentistes catalans no vagin a Europa quan tendeixen a guanyar tots els plets?

La segona onada d'exiliats i l'Espanya del retrobament

L'incident del Falcon dimecres passat quan el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, iniciava les seves vacances de Setmana Santa, en direcció al vedat de Doñana juntament amb la seva família, ens ha permès conèixer una cosa que, per discreció, sempre se sol ocultar: l'ús d'avions d'ús públic per a qüestions estrictament privades. Fins a quin punt és ètic moralment fer ús per al lleure d'algun dels cinc Falcon que l'exèrcit té a disposició del govern espanyol i de la família reial per a assumptes oficials? És il·limitat l'ús que se'n pot fer? És igual fer-lo servir per a una cimera de la Unió Europea a celebrar a Brussel·les que per a un concert de música a Castelló o, com era el cas, viatjar a Doñana de descans?

Pedro Sánchez es queixa que altres presidents del govern espanyol l'havien utilitzat i és cert, encara que cap amb la seva  periodicitat. L'any 2022 el va utilitzar 190 vegades, xifres superiors a les de Felipe González en 14 anys o a les de Rajoy en set anys. Però no seria l'únic cas en el qual abans les coses es feien d'una determinada manera i ara es fan d'una altra. Les circumstàncies d'un país i també la percepció de la ciutadania davant de determinats excessos han anat evolucionant i el cert és que avui s'exigeix més als poders públics que antany, mentre que el seu prestigi s'ha anat deteriorant. Als polítics no se'ls consent tot, i menys el que pot ser entès com un malbaratament, i la seva valoració, en general, no ha fet sinó descendir.

Ningú no retreia al president de la Generalitat Jordi Pujol al segle anterior que utilitzés avions privats per a determinats desplaçaments per Europa quan anava de viatge oficial a l'estranger o per Espanya, i ara amb el pas del temps els seus successors no només fan servir transport públic, sinó que viatgen en turista. Una categoria de viatge de baix cost instaurada pel president Artur Mas en l'època de les retallades i que s'ha quedat per sempre entre els manuals de viatge del govern català. Si en els 80 era un extrem, ara és l'altre i tampoc no sembla que sigui necessari aquesta imatge institucional de la primera autoritat catalana.

Però tornem a Pedro Sánchez. Com en tot, el millor és trobar el punt exacte i que la gent l'entengui. Anar-se'n tots de vacances en un Falcon o anar al concert amb la teva família des de la Moncloa no hauria de formar part de la manera d'utilitzar els béns públics. Haver de tornar a Madrid urgentment durant les vacances per atendre tasques del càrrec sí que seria comprensible. Òbviament, tantes vegades com sigui necessari per a tasques del càrrec de president de govern —no de partit—. I amortitzar el temps fora, ja que redueix cost de l'enorme seguici que desplaça. Al final, el tema sempre és el mateix: usar o abusar? Només són dues lletres de diferència, però davant l'absència d'una regulació que ho estableixi, és la distància entre la normalitat i la desproporció.

El Falcon i les vacances de Pedro Sánchez

La manera com s'ha resolt la crisi de Radio Televisión Española, posant al capdavant de l'ens la militant socialista Concepción Cascajosa, demostra per part del PSOE i de l'equip de la Moncloa una profunda miopia política del funcionament mínimament independent de la televisió pública. Sobretot, perquè entre els consellers descartats també hi havia, a proposta dels socialistes, personalitats respectables i amb un currículum important, com Ramón Colom. Es dona la circumstància que quan Carcajosa es va presentar al concurs públic per ser consellera de RTVE va suspendre i va quedar al lloc 86 entre els 95 candidats.

Com que des de les passades eleccions espanyoles el PSOE segueix una pauta semblant de copar tots els llocs de lliure designació amb persones de fèrria militància socialista, malgrat donar-se la circumstància que això es produeix amb els pitjors resultats electorals i sense tenir majories suficients per a aquestes maneres de fer, val la pena destacar-ho. Perquè no només és que els socialistes tiren pel dret, sinó que altres, amb els seus suports permanents, els ho permeten.

Va passar el mateix amb l'agència EFE, on es va designar Miguel Ángel Oliver, que entre el 2018 i el 2021 havia estat secretari d'Estat de comunicació amb Pedro Sánchez. Al capdavant del CIS hi ha José Felix Tezanos, el polèmic sociòleg del sector guerrista del PSOE i afiliat al partit des del 1973, que va arribar a ser membre de l'executiva federal el 2017. Els seus pronòstics electorals no han estat exempts de polèmica, ja que gairebé sempre ha donat als socialistes resultats més bons dels que han acabat tenint. A favor seu cal dir, però, que va acostar-se als resultats de les passades espanyoles, on va interpretar amb encert que el PP i Vox no tindrien majoria absoluta. Ha estat, tanmateix, un únic èxit rellevant.

Des de les passades eleccions espanyoles, el PSOE segueix una pauta semblant de copar tots els llocs de lliure designació amb persones de fèrria militància socialista

L'exvicepresidenta Carmen Calvo també es va colar sense cap mèrit a la presidència del Consell d'Estat. Amb un passat també socialista es troba el fiscal general de l'Estat, Alejandro García Ortiz, que no va aconseguir l'aval del ple del Consell General del Poder Judicial, que va considerar que no era idoni per al càrrec. Podríem continuar amb els presidents de Renfe, Raül Blanco; de Paradores, Raquel Sánchez; o de Correus, Pedro Saura. Per no parlar dels del Tribunal Constitucional o del Tribunal de Comptes. Aquesta no és la millor manera d'actuar en política i molt menys en ens públics, on la independència i la professionalitat ha de ser l'objectiu a perseguir.

Omplir-se la boca de la independència dels mitjans públics i practicar el contrari té un nom. Però que això, a més, passi amb l'aquiescència dels altres partits és, a més d'un error, una enorme miopia. Ja que és a mitjans com RTVE per on es pot començar a explicar a Espanya una realitat menys uniforme i centralista de la que moltes vegades s'ofereix.

El PSOE i el control dels mitjans públics

Per quart dia consecutiu, el Govern no ha pogut garantir la normalitat a les presons, amb el consegüent caos als centres penitenciaris catalans. No ha estat fins aquest dilluns que s'ha donat forma a un minigabinet de crisi presidit per la vicepresidenta i consellera de Presidència, Laura Vilagrà; el titular d'Interior, Joan Ignasi Elena, i la titular de Justícia, Gemma Ubasart, en el que, a la pràctica, no és cap altra cosa que la presa de control de la situació per part de la cúpula de l'executiu català, desplaçant la responsable del ram perquè s'ha constatat la seva incapacitat per tancar el conflicte. En el rerefons de tot plegat, l'assassinat d'una cuinera de la presó de Mas d'Enric a Tarragona en mans d'un reclús, dimecres passat. El convicte, assassí confés d'una dona degollada, que complia una pena d'11 anys de privació de llibertat, feia funcions de personal de cuina, pel que sembla, en un espai tot ple de ganivets.

Sens dubte, quan dimecres passat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, compareixia al Palau de la Generalitat anunciant eleccions catalanes per al proper 12 de maig en no haver pogut tirar endavant els pressupostos catalans, entre totes les variables que s'havien previst no hi havia la gestió d'una crisi imprevista que acabés eclipsant la seva iniciativa política. Els spin doctors de Palau, els encarregats de donar cops d'efecte i construir un relat, cosa cada vegada més habitual en tots els centres de poder del món, o s'han vist superats per la situació o han deixat que la bola es fes massa gran. Perquè la gestió de les presons no et donarà mai cap rèdit electoral, però, en canvi, poden situar-te al focus si la direcció d'un conflicte acaba descontrolant-se, que és el que ha acabat passant.

Les coses semblen encaminades més cap a la resolució de la crisi per fatiga dels sindicats que per convicció de l'administració

Segurament, ha faltat ofici i mà esquerra al capdavant de la Conselleria de Justícia. Una actitud més humil i empàtica amb els sindicats dels funcionaris de presons per part de Gemma Ubasart hauria ajudat. També que el resultat de la investigació interna, anunciada per la conselleria fa quatre dies, ja s'hagués fet públic. Encara que les crides al diàleg per part de la Generalitat han estat recurrents des del primer moment, a l'altre costat les peticions de dimissió no s'han quedat enrere. Tant és així que els sindicats no es presentaran a les reunions convocades fins que no hi hagi cessaments, cosa que no ha tingut lloc en un primer moment i que ara és molt més difícil que acabi passant. En part, perquè cada costat ha elaborat el seu discurs i les coses semblen encaminades més cap a la resolució de la crisi per fatiga dels sindicats que per convicció de l'administració.

En qualsevol cas, està també pendent la compareixença de la consellera al Parlament, que va anunciar en el primer moment. Com una conseqüència col·lateral, hi ha també la supressió d'uns 50 judicis i l'anul·lació de 108 diligències judicials des que els sindicats i treballadors van iniciar la protesta de Tarragona dimecres passat. Els Mossos d'Esquadra reforçaran a partir d'aquest dimarts la presència a les portes de les presons per evitar el bloqueig, en un intent de temperar la situació creada, però mirant d'evitar, cosa que, fins ara, amb molta mà esquerra han aconseguit, que un conflicte polític acabi derivant en un altre de molt pitjor d'ordre públic. Cosa no impossible atesa la situació de tensió existent a les presons. El manual de la política porta a tenir diligència quan es produeix un problema i un té la impressió que, aquest cop, no ha estat així i a més s'ha obert un passadís perquè altres sectors socials segueixin un camí idèntic aprofitant la campanya electoral ja en marxa, encara que legalment només sigui la precampanya.

La metxa d'una crisi imprevista

Que en plena aprovació a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de la llei d'amnistia, el Partit Popular, Vox i Ciutadans hagin reunit, aquest diumenge, unes 500 persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar, demostra ben clarament que l'acceptació entre l'espanyolisme a Catalunya igual no és la que se'ns diu. El soroll que la dreta desplega pot tenir una acollida important a Madrid, potser a Andalusia, Extremadura o a les dues Castelles, però no en molts altres llocs.

De vegades es confon el que fan els jutges a Madrid, els partits als seus quarters generals de la capital del regne, els mitjans subvencionats de l'autonomia d'Isabel Díaz Ayuso, bé siguin diaris, ràdios o televisions amb les preocupacions de la gent. Unes 500 persones, segons la Guàrdia Urbana, són realment molt poca gent. És per fer-s'ho mirar i reflexionar, seriosament, sobre si aquest és el camí que la dreta espanyola ha de seguir a Catalunya. No hi pot haver una esmena més gran a la totalitat de l'electorat que l'absentisme davant d'una qüestió tan fonamental i que fa temps que ocupa portades i més portades de diari.

És més: és molt probable que entre càrrecs públics i militants siguin bastants més que les 500 persones que s'han apropat aquest matí de diumenge a protestar al centre neuràlgic polític de Catalunya. Però encara que això sigui una veritat irrefutable, la dreta no pensa arriar aquesta bandera i està disposada a cometre els mateixos errors del passat. Aquells que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana: pobres resultats i una impossibilitat permanent a aspirar a formar part de majories polítiques de govern. Les seves úniques figures institucionals, els alcaldes de Badalona, Xavier García-Albiol, i de Castelldefels, Manuel Reyes, fa temps que van aprendre la lliçó i el partit el miren amb una de prudent i educada mitjana distància.

La dreta està disposada a cometre els mateixos errors del passat, que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana

Però Madrid i la dreta espanyola necessita viure d'unes certes dosis d'anticatalanisme que fluctuen també en funció de les seves necessitats. La història sempre es repeteix: no hi ha res més fàcil a la capital espanyola que atacar la identitat catalana. De vegades és la llengua, d'altres la cultura i sempre la nació. Es retroalimenten en el seu anticatalanisme sense entendre que mesures com la de l'amnistia, més enllà d'un redactat o un altre de la llei, troben un suport ampli del conjunt de la societat i un rebuig igualment intens dels sectors intolerants que prefereixen la judicialització de la política, que siguin els magistrats els qui acabin decidint què és el que vol la ciutadania i què és el que es pot i el que no es pot fer.

El fracàs de l'espanyolisme a Catalunya contra l'amnistia

A la Catalunya que no plou i que pateix una gran sequera, l'aigua i la neu caiguda aquest dissabte és, sense cap discussió, una gran notícia. Mai tants sectors econòmics del país s'han alegrat tant per una cosa tan corrent com que a l'hivern plogui i en cotes superiors als 600 metres es produeixin una o dues nevades. Imatges de postal al Pirineu, en mig d'una Catalunya blanca amb carreteres tallades a nou comarques catalanes —la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, el Berguedà, el Solsonès, la Cerdanya i el Ripollès— i un respir per a les estacions d'esquí, els pagesos, els embassaments i els rius del país, amb precipitacions que, en molts llocs, no es recordaven des de fa un any i mig.

També una treva per als municipis de la costa nord del país, que si bé en menors dimensions, han rebut entre 20 i 30 litres d'aigua, molt poc, tenint en compte el que ha caigut a la zona nord del país. Els pagesos han vist regats els seus camps, però les seves dificultats continuen sent importants. Hauran de continuar collant les administracions i els partits polítics perquè es conscienciïn que amb paraules o almoines el futur del país que tenim és impossible. I revertir el present per tornar a uns anys enrere, una fantasia.

És curiós, com ho ha entès abans la ciutadania que els poders públics. Fins ara, les protestes que estan duent a terme els pagesos, són realment exemplars, però també ho és el comportament cívic d'aquells qui es veuen immersos en alguna de les accions de protesta. En dues ocasions, durant els darrers caps de setmana, he comprovat com es generaven cues que arribaven a les dues hores i els vehicles afectats, lluny de mostrar la seva irritació, se solidaritzaven amb els pagesos pujats als seus tractors. No sé si el Govern, però també els partits, han pres consciència de l'expansió de la problemàtica entre la ciutadania, tancats als seus despatxos de la capital.

Els pagesos han vist regats els seus camps, però les seves dificultats continuen sent importants

No recordo un moment en els darrers anys en què la problemàtica de la Catalunya abandonada irrompés amb tanta força i deixés al descobert les costures d'un país que, lluny de sentir-se orgullós, té un sentiment combinat de deute i admiració. És cert que al món informatiu actual, les notícies desapareixen a una velocitat vertiginosa, però la combinació de la sequera crònica que assola el país i la problemàtica de la pagesia ha escalat com mai en el tauler de les notícies d'alt interès. Això, combinat a una irritació alta dels afectats, fa pensar que aquest tema continuarà sent important en els mesos que venen.

Un dia de pluja i neu

A l'espera de com quedi el nou redactat de la llei d'amnistia que es donarà a conèixer en les pròximes hores, i que serà sotmès a aprovació el matí d'aquest dimecres en la comissió de justícia del Congrés dels Diputats, el més cert de tot plegat és que la llei es modificarà. Totes les declaracions del PSOE i de Pedro Sánchez sobre la impossible modificació de la llei, l'obligat compliment amb Europa, l'última proposta és l'última proposta, i frases per l'estil han topat de cara amb la realitat: sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre.

Dues eren les reclamacions i totes dues es modificaran: terrorisme i traïció. També es modificarà la malversació, en aquest tema fent cas al dictamen de la Comissió de Venècia sobre l'amnistia, l'esborrany de la qual va ser filtrat la passada setmana pel govern espanyol com a salvavides al trencaclosques en què havia convertit el ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, la negociació. Per cert, el promotor de les línies vermelles al text que volia Junts ha anat abaixant les barreres a poc a poc. Aquí tenim una de les explicacions del perquè una negociació de setmanes ha durat mesos. El redactat del terrorisme, sobre el qual han girat bona part dels debats, inclou només aquells delictes que hi tenen a veure en termes del dret internacional i no segons el restrictiu Codi Penal espanyol. En el cas de la traïció passa una cosa similar i allunya sobre el paper situacions imaginatives de la justícia espanyola que hem vist amb Manuel García-Castellón i amb el jutge Joaquín Aguirre.

Tres reflexions més. L'estratègia del PSOE s'ha anat erosionant amb els successius impactes mediàtics de les últimes setmanes. Després de la dolorosa derrota a Galícia, l'escàndol del cas Koldo, que va passar a ser el cas Ábalos, d'allà el cas Armengol i, finalment, el cas Sánchez. Avui el president del govern espanyol està enmig de dos casos de corrupció de fort recorregut: el cas de les mascaretes i el rescat d'Air Europa. En tots dos, el nexe és Sánchez i la seva fortalesa ja s'està ressentint. La legislatura ha començat a trontollar i ni l'amnistia ni els pressupostos no són, ara com ara, una taula de salvació segura a mitjà termini. Això ho sap el PP, que no deixarà anar la presa, i ho comencen a notar els socialistes que intenten, sense èxit, buidar l'aigua d'un bot amb massa forats.

Sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre

Segon, amb l'amnistia aprovada, s'inicia una nova legislatura. No és el punt final per a Sánchez, sinó el principi de la fase dos. Què està disposat a cedir per continuar al govern? La negociació de pressupostos donarà les primeres pistes, però la vicepresidenta Montero no té, ni de bon tros, els comptes públics aprovats. Ara comença el seu autèntic Himàlaia. Tercer, una bona llei d'amnistia no garanteix una solució ràpida de tots els casos pendents de judici o jutjats, ni en dona una garantia total. Pensar que la justícia espanyola ho posarà fàcil amb aquest govern és una utopia. Si no, ja ho veurem. Però la llei hi serà per al present i per al futur. L'aprovació només la podia fer el PSOE, les altres coses depenen de conjuntures polítiques presents o futures.

També serà interessant veure els moviments de la justícia espanyola a partir d'ara. Perquè si alguna cosa està clara, és que el xoc de poders entre el legislatiu i l'executiu, d'una banda, i el judicial, per l'altra, donarà en els pròxims temps molts titulars. La guerra ja no és de trinxeres, sinó en camp obert.

Sánchez cedeix i amplia l'amnistia