A l'espera de com quedi el nou redactat de la llei d'amnistia que es donarà a conèixer en les pròximes hores, i que serà sotmès a aprovació el matí d'aquest dimecres en la comissió de justícia del Congrés dels Diputats, el més cert de tot plegat és que la llei es modificarà. Totes les declaracions del PSOE i de Pedro Sánchez sobre la impossible modificació de la llei, l'obligat compliment amb Europa, l'última proposta és l'última proposta, i frases per l'estil han topat de cara amb la realitat: sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre.

Dues eren les reclamacions i totes dues es modificaran: terrorisme i traïció. També es modificarà la malversació, en aquest tema fent cas al dictamen de la Comissió de Venècia sobre l'amnistia, l'esborrany de la qual va ser filtrat la passada setmana pel govern espanyol com a salvavides al trencaclosques en què havia convertit el ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, la negociació. Per cert, el promotor de les línies vermelles al text que volia Junts ha anat abaixant les barreres a poc a poc. Aquí tenim una de les explicacions del perquè una negociació de setmanes ha durat mesos. El redactat del terrorisme, sobre el qual han girat bona part dels debats, inclou només aquells delictes que hi tenen a veure en termes del dret internacional i no segons el restrictiu Codi Penal espanyol. En el cas de la traïció passa una cosa similar i allunya sobre el paper situacions imaginatives de la justícia espanyola que hem vist amb Manuel García-Castellón i amb el jutge Joaquín Aguirre.

Tres reflexions més. L'estratègia del PSOE s'ha anat erosionant amb els successius impactes mediàtics de les últimes setmanes. Després de la dolorosa derrota a Galícia, l'escàndol del cas Koldo, que va passar a ser el cas Ábalos, d'allà el cas Armengol i, finalment, el cas Sánchez. Avui el president del govern espanyol està enmig de dos casos de corrupció de fort recorregut: el cas de les mascaretes i el rescat d'Air Europa. En tots dos, el nexe és Sánchez i la seva fortalesa ja s'està ressentint. La legislatura ha començat a trontollar i ni l'amnistia ni els pressupostos no són, ara com ara, una taula de salvació segura a mitjà termini. Això ho sap el PP, que no deixarà anar la presa, i ho comencen a notar els socialistes que intenten, sense èxit, buidar l'aigua d'un bot amb massa forats.

Sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre

Segon, amb l'amnistia aprovada, s'inicia una nova legislatura. No és el punt final per a Sánchez, sinó el principi de la fase dos. Què està disposat a cedir per continuar al govern? La negociació de pressupostos donarà les primeres pistes, però la vicepresidenta Montero no té, ni de bon tros, els comptes públics aprovats. Ara comença el seu autèntic Himàlaia. Tercer, una bona llei d'amnistia no garanteix una solució ràpida de tots els casos pendents de judici o jutjats, ni en dona una garantia total. Pensar que la justícia espanyola ho posarà fàcil amb aquest govern és una utopia. Si no, ja ho veurem. Però la llei hi serà per al present i per al futur. L'aprovació només la podia fer el PSOE, les altres coses depenen de conjuntures polítiques presents o futures.

També serà interessant veure els moviments de la justícia espanyola a partir d'ara. Perquè si alguna cosa està clara, és que el xoc de poders entre el legislatiu i l'executiu, d'una banda, i el judicial, per l'altra, donarà en els pròxims temps molts titulars. La guerra ja no és de trinxeres, sinó en camp obert.

Encara que sigui per un dia, el Parlament de Catalunya s'ha convertit aquest dimarts en la casa dels pagesos. Almenys, la caixa de ressonància de les seves reclamacions i també de les seves desgràcies. Igualment, de la seva solitud. Del seu abandonament. De la incomunicació entre la ciutat i el camp, amb dinàmiques diferents i velocitats diferents. El pagès només sap apostar a futur. Necessita veure un horitzó a la seva activitat. Un motiu per a l'optimisme enmig d'un món que se li està escapant i que, a més, sembla que no compta amb ell. Entenc que tot això és molt difícil d'entendre a la ciutat, on la gent cada vegada té menys oficis i es conforma amb tenir feina. Que no és poca cosa. Però el pagès que només vol veure la terra, la terra i la terra no pot participar en aquesta superficialitat de la ciutat.

Com és normal, no van agradar en excés les crítiques dels pagesos, que en un to més que correcte van posar de cap per avall el que s'havia fet en les últimes dècades. Perquè aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard. Siguem clars: les polítiques dels diferents governs no han estat pensades per a la pagesia. Tampoc no són tants, pensen als quarters electorals dels partits, suposo. Si fem cas a les últimes dades del 2020, ara seran pitjors, la població activa agrària ascendia a poc més de 70.000 persones, la qual cosa suposa unes quantes dècimes més del 2% de la població activa de Catalunya.

Menys d'un camp de futbol com el vell Camp Nou, deu pensar algun saberut i ben pagat expert a posar el termòmetre electoral. En aquest corrent d'invisibilitat del sector, fins i tot van perdre el nom de la conselleria per integrar-se a un amb més missatge, que es diu ara: Conselleria d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Qui no està a favor de la lluita contra el canvi climàtic que omple pàgines de diaris i una infinitat de reflexions sobre el futur del planeta? Ara recuperaran el vell de Conselleria d'Agricultura, Pesca i Ramaderia, que ja va ser la targeta de vista del veterinari Agustí Carol en el primer govern de Jordi Pujol el 1980.

Aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard

Tenint en compte els pocs debats monogràfics que s'han fet al Parlament sobre el sector del camp, l'anterior va ser el 2014 sota la presidència d'Artur Mas i n'hi havia hagut un altre el 2010 amb José Montilla de president, sospito que s'acabaran abans els pagesos o el nombre de persones que es dediquen al camp anirà minvant irremeiablement. Ja sé que el país té moltes urgències i prioritats i que la política sempre és escollir, prioritzar. Triar el que és urgent o important. El que dona rèdit electoral o el que genera progrés al país. El que fonamenta un país amb un futur millor o el que són polítiques innovadores en noves àrees més pròpies de països rics quan som un país pobre i mal finançat.

Per molts motius, em sento molt pròxim a les reivindicacions dels agricultors. Conec el seu patiment i no fan comèdia. Com que són enormement llestos, saben que el focus d'aquest dimarts és passatger i ben aviat tornaran a desaparèixer, a fer-se invisibles les seves reclamacions. Però no seran només ells els sacrificats. Ho acabarem patint tots.

La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units que rebutja l'eliminació de la papereta de Donald Trump de les primàries republicanes, en contra del criteri establert a l'estat de Colorado, suposa, a la pràctica, una important victòria de l'expresident i, indirectament, un impuls al seu retorn a la Casa Blanca. Les esperances demòcrates que la justícia apartés Trump de la cursa presidencial no s'han vist complertes i la possibilitat que Amèrica del Nord es llanci a un futur desconegut —o, més ben dit, massa conegut— torna a ser una realitat. No hi ha dubte que Trump s'emportarà sense cap oposició important la nominació del partit republicà i això quedarà plasmat de manera irreversible en les primàries d'aquest superdimarts en què s'escullen els delegats per a la convenció en 21 estats del país.

Encara que té altres causes penals pendents, tot apunta que Trump es troba ja definitivament en el carril adequat per aspirar a la reelecció. Les enquestes que es publiquen als Estats Units, un país que té molta tirada a conèixer permanentment l'estat d'ànim de l'opinió pública, no fan altra cosa que eixamplar la distància entre Trump i el president Joe Biden, en benefici del primer. El cap de setmana passat, una enquesta de Siena College per a The New York Times donava dades desoladores per a Biden: el rebuig del president s'eleva al 47%, el més alt de la seva presidència; el candidat republicà avança per cinc punts el demòcrata (48% a 43%), amb gairebé el 10% d'indecisos; la majoria dels electors consideren que l'economia nord-americana està mal gestionada o, directament, que les mesures aplicades durant el mandat de Biden els han perjudicat directament. I una última dada que no és poca cosa: les minories en què Biden va assentar la victòria, com són els afroamericans o els hispans, fins i tot les dones, són els més descontents.

Si hi afegim els dubtes sobre la salut de Biden, que només s'ampliaran en els propers mesos, o els seus problemes de memòria als seus 81 anys, el panorama que té per davant l'inquilí de la Casa Blanca és de tot menys esperançador. Les enquestes posen també en relleu un fet que és preocupant per la rapidesa en què ha girat full l'electorat republicà, com és la implicació de Trump en els greus fets de l'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021. Més enllà que el Tribunal Suprem no hagi eliminat la seva papereta i li hagi obert la possibilitat real a la reelecció, la societat nord-americana no hauria d'haver oblidat el perillós salt d'aquells esdeveniments que van impactar l'opinió pública mundial. Unes imatges que hem vist en altres països del món i que pensàvem que no veuríem mai a Washington i que, al capdavall, van traslladar la pitjor part de la política de confrontació i del populisme.

Tot apunta que Trump es troba ja definitivament en el carril adequat per aspirar a la reelecció

Haurien de canviar molt les coses perquè a la cita electoral del 5 de novembre Biden sigui capaç d'obtenir la reelecció. La distància comença a ser important i encara que Trump és imprevisible, el desgast que pogués tenir en aquests mesos sembla més que amortitzat. El personatge, amb les seves complicacions, és capaç de retenir el 97% dels que el van votar fa quatre anys, mentre que el seu rival només consolida el 83% amb fugues importants. En un marc electoral en què tot es decideix entre dos candidats, aquesta diferència de 14 punts és abismal. Encara que en els últims temps s'ha especulat que Kamala Harris podria deixar la seva condició de tiquet de Biden a una figura demòcrata més important com a candidata a vicepresidenta, no sembla que ningú amb posat de guanyador estigui disposat a agafar aquest relleu.

També s'ha especulat que Michelle Obama, la dona de l'expresident, podria ser una solució demòcrata si les opcions de Biden es van deteriorant o el seu estat de salut empitjora. Mentre aquest rumor s'expandeix, Michelle Obama, que va fer 60 anys el mes de gener passat i conserva intacta la seva popularitat, guarda silenci i respon una frase tan previsible com que no en vol saber res, de política.

El jutge Manuel Marchena ha reaparegut i ho ha fet quedant-se el Tribunal Suprem una causa contra el president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, per investigar-lo pel delicte de terrorisme en el sumari de Tsunami Democràtic. No ha valgut de res l'informe de la tinenta fiscal esmenant als fiscals de sala d'aquest tribunal la seva opinió, pràcticament unànime, que calia obrir una causa per terrorisme. És més, la sala segona del Suprem dona validesa a la posició de la junta de fiscals i deixa de banda la posició oficial de la Fiscalia. Com si es tractés de l'M1 Abrams, el millor carro de combat del món, la piconadora judicial esclafa tot el que té al seu voltant i el Madrid de la judicatura cinc estrelles sembla haver decidit que toca anar per feina enmig de la venjança gens indissimulada per tombar el govern espanyol i posar fi com més aviat millor a la carrera política de Pedro Sánchez.

L'exposició de 32 pàgines de la Sala Penal del Suprem, en les quals es desenvolupa l'evolució del delicte de terrorisme a l'estat espanyol amb l'única finalitat d'argumentar la imputació del president en l'exili, Carles Puigdemont, pel cas de Tsunami Democràtic és realment sorprenent. Si no fos perquè ja ho hem vist gairebé tot i la capacitat de sorpresa acaba sent nul·la. Hi ha en ella un gir jurídic més propi d'un escrit d'una novel·la de ciència-ficció que d'una resolució judicial. No se l'acusa pel que va fer, sinó pel que no va fer i amb un argument impossible de mesurar. Així, s'admet que no va fer cap actuació concreta, ni va donar cap ordre de provocar aldarulls, però se l'encausa per omissió i per no haver emprat el seu "suport carismàtic" per ordenar que s'aturessin les protestes contra la sentència del procés, la tardor del 2019.

Amb aquest moviment del Suprem es pretén enviar un missatge als negociadors de l'amnistia que hi haurà no pocs independentistes que en quedaran fora.

Ja hem parlat en ocasions anteriors sobre les vares de mesurar un suport carismàtic, i reconec que cada vegada que ho he vist escrit m'ha provocat hilaritat, si no fos perquè el tema és molt seriós i té una clara intenció penal. També he de reconèixer que el suport carismàtic és, d'una banda, un intangible, però per una altra, un valor imprescindible en un dirigent polític. Difícilment et pots defensar si ets un expresident de la Generalitat. Com dius que no tens suport carismàtic! I el que és pitjor, qui et creurà? Aquesta no és l'única perla de l'escrit, ja que, per exemple, en els seus esforços per equipar Tsunami Democràtic a la kale borroka li adjudica de moviment, quan era una plataforma tecnològica anònima. Perquè enlloc no s'estableix una jerarquització de la plataforma ni s'hi detalla qui en són els responsables.

És obvi, a més, que amb aquest moviment del Suprem es pretén enviar un missatge als negociadors de l'amnistia que amb els redactats que s'han anat coneixent —bàsicament el que va ser rebutjat pel Congrés fa unes setmanes perquè el que ara s'està ajustant es desconeix— hi haurà independentistes, i no en seran pocs, que en quedaran fora. Continuen sobrant-hi terrorisme i traïció, encara que no hi hagués fets imputables al moviment independentista ni de terrorisme ni de traïció. Això és així des que es va anunciar el pacte d'investidura de Pedro Sánchez i ara es veu amb més nitidesa que l'acord del mes de novembre passat va despertar, com no s'havia produït des de l'època d'Adolfo Suárez, tot l'estat dorment contra un president del govern. I hi ha hagut la combinació perfecta amb l'esclat —perfectament orquestrat— de la corrupció pel cas de la compra de mascaretes, que ja té unes quantes víctimes socialistes.

Perquè si primer va ser un exporter d'un prostíbul i el seu protector, l'exministre José Luis Ábalos, aquest ja ha assenyalat la presidenta del Congrés, Francina Armengol, en titllar d'estafa el que va fer quan era presidenta de les Illes Balears, ja que sí que es va produir un perjudici a les arques públiques. I escalfant al banc dels acusats per ocupar els pròxims titulars, figura el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, expresident de les Canàries, que suposadament també va canviar contractes per pagar les mascaretes amb fons europeus. Realment, el PSOE no és davant d'una pluja fina de males notícies; és el diluvi universal.

Que el cas Koldo no es quedaria en el cas Ábalos era una cosa arxisabuda. Ho sabia el PSOE des del primer moment i també el PP, que es frega les mans davant d'un episodi imprevist abans de les eleccions gallegues i, més encara, amb la virulència informativa que ha cobrat. Ha estat obtenir Alberto Núñez Feijóo la majoria absoluta a Galícia perquè a Pedro Sánchez se li hagi obert un cràter sota els peus, del qual es desconeix exactament la profunditat, si bé, sembla important. El president es troba així amb una rastellera de notícies relacionades directament amb una situació tan preocupant com és l'ús dels diners invertits en la compra de mascaretes durant la pandèmia i, simultàniament, els equilibris d'una legislatura al Congrés dels Diputats que no ha aconseguit estabilitzar. En part, perquè no ha acabat d'entendre una cosa tan òbvia com que no té un pla B.

Per primera vegada, els aliats parlamentaris de Sánchez tenen més cartes que ell. Es podria dir que tenen pla A i pla B, per molt que prefereixin el pla A, que és un acord amb el PSOE que reculli l'amnistia completa per a tots els casos del procés i, en paral·lel, un suport als pressupostos generals de l'Estat amb contrapartides que no siguin de joguina i acabin tenint un resultat real per a la societat catalana. La malaptesa amb què el govern espanyol i l'equip de la Moncloa han gestionat des de l'estiu passat la llei d'amnistia, com si li sobressin vots al Congrés dels Diputats i pogués imposar les seves condicions, fa que sis mesos després aquesta carpeta no formi ja part del passat i encara es discuteixin matisos. Repeteixo: té el PSOE un pla B? És que potser pot anar a eleccions al juliol o al setembre?

Em consta que dirigents socialistes amb més experiència i coneixedors de l'estat de la negociació no deixen d'enviar-li missatges a Sánchez en aquest sentit: "Pedro, tanca-ho; com sigui, però tanca-ho. "Cal estabilitzar la legislatura, perquè, si no, estem morts", és el mantra que se sent al PSOE. El més curiós és que cada vegada que sembla que són a prop de l'acord, i últimament hi ha hagut més d'un moment, sorgeixen com per art de màgia nous obstacles. Serà que el chapapote de les mascaretes ha eclipsat informativament el tema de l'amnistia, però la inferioritat aritmètica al Congrés per legislar i tirar projectes endavant hi continua sent.

"Cal estabilitzar la legislatura, perquè, si no, estem morts", és el mantra que se sent al PSOE

I mentre això passa, el cap de la presidenta del Congrés dels Diputats, la socialista Francisca Armengol, sembla ser la nova peça a cobrar-se. A l'expresidenta de les Illes Balears li ha aparegut un cas realment tèrbol si és cert que va fer que la Unió Europea pagués les mascaretes del cas Koldo quan ja sabia que eren defectuoses, ja que el material incomplia els requisits necessaris per al seu ús. Primer va acordar la compra per 3,7 milions d'euros provinents del pressupost balear, va rebre el material, i més tard, en comprovar que els havien estafat, va modificar les licitacions per poder imputar la despesa al Fons Europeu de Desenvolupament Regional.

L'actual govern balear, que va canviar de mans el mes de maig passat i va passar al PP, s'ha personat a la causa que segueix l'Audiència Nacional com a acusació particular. La fiscalia europea investigarà també el cas, en tractar-se d'una possible malversació de fons de la UE. Desconec com acabarà el cas d'Armengol i si té armes contundents per defensar-se. Ja ho veurem. Però tampoc no és la peça final a cobrar-se. Al final, sempre hi haurà el cap de Pedro Sánchez. La resta són figurants.

Malgrat que la mort del líder opositor rus Aleksei Navalni s'afegeix a tot un reguitzell d'adversaris o simplement de crítics a Vladímir Putin, tothom sap que, en el fons, és molt diferent de totes les que s'han produït abans. Pel moment triat, el líder rus manté un conflicte obert amb la majoria de països del planeta per la seva invasió d'Ucraïna, que l'han marcat com un tirà despòtic a qui cal aïllar perquè la seva influència negativa no s'expandeixi. Però, també, pel protagonista Navalni, autèntic maldecap del Kremlin, que, sabent que seria detingut per Moscou, no va dubtar a tornar després de salvar-se miraculosament d'un enverinament del servei d'intel·ligència rus FSB el 2020.

Es va salvar miraculosament pel seu ràpid trasllat a Alemanya. En el moment que va ser enverinat, Navalni es distingia per les seves denúncies al règim corrupte de Putin i de la seva camarilla, un grup de selectes dirigents del seu entorn que s'han enriquit durant aquests anys. Quan va tornar a Moscou des d'Alemanya, va ser detingut i jutjat —és un dir— amb una condemna de 19 anys de presó, que inicialment va complir en una presó de la capital russa. La crueltat va pujar un esglaó, alhora que creixien les protestes per la seva condemna i la seva popularitat a l'interior de Rússia, quan fa un mes va ser traslladat a una presó de màxima seguretat a la regió de l'Àrtic rus, anomenada Llop Polar, ubicada als Urals, a més de 1.900 quilòmetres de Moscou, i que assoleix temperatures de -30 °C.

La mort de Navalni a 47 anys escapça el paper de l'oposició, però Putin en paga un preu molt alt

La mort de Navalni a 47 anys escapça el paper de l'oposició, però Putin en paga un preu molt alt. El seu missatge gravat per si l'acabaven matant, "No us rendiu", tindrà el seu recorregut en una societat cada vegada més allunyada de la dictadura imposada per Putin. La declaració de la seva vídua, Iúlia Navàlnaia, a la Conferència de Seguretat de Múnic, culpant directament Putin i demanant unitat en la lluita "contra el mal" que representa, ha estat seguida a diverses capitals occidentals i s'han produït protestes als carrers de nombroses ciutats russes.

A hores d'ara, Putin no té dubtes que no caldran autòpsies perquè el responsabilitzin de la mort de Navalni. La llista de morts que són responsabilitat seva és tan extensa que és impossible que no sigui acusat per la comunitat internacional. Des de la periodista Anna Politkóvskaia del diari opositor Nóvaia Gazeta, cosida a trets al vestíbul de l'edifici on vivia el 2006, fins a la darrera, la sospitosa caiguda de l'avió on viatjava el líder del Grup Wagner Ievgueni Prigojin, l'any passat. La llista de cadàvers és molt extensa i en les circumstàncies més dispars. Les potències occidentals han ressaltat que prendran represàlies contra Putin. Caldrà esperar.

Encara que no tenia cap dubte que el Consell General del Poder Judicial aplaudiria amb les orelles que els jutges s'haguessin manifestat en contra de la llei d'amnistia, que no s'ha aprovat encara, perquè està en tràmit al Congrés dels Diputats, tenia un cert interès per veure quin tipus de filigrana feia per validar una cosa que tots sabem que haurien retret si un altre grup de jutges s'hagués manifestat a favor de la llei d'amnistia. La veritat és que l'explicació té el seu interès, està feta a mida amb premisses més que discutibles i té una marcada posició de part. De part del Partit Popular vull dir, d'aquells que han fet de la crispació bandera política i de la política un assumpte dels jutges i no dels polítics. Lliurant imprudentment les claus del poder legislatiu al poder judicial, com els seus antecessors van fer en altres èpoques amb el poder militar.

Doncs bé, aquesta és l'explicació del CGPJ i de la seva anomenada Comissió d'Ètica en un dictamen que han emès: considerar lícita l'assistència de jutges a les concentracions contra actuacions polítiques si entenen que està en perill l'estat de dret i la independència de la justícia. Si consideren que està en perill, n'hi ha prou, no cal que estigui en perill. És més: pot no estar en perill, com és el cas, i ells pensar que sí. És un llistó realment baix per a un col·lectiu que després ha de dictar justícia amb les seves resolucions. N'hi ha prou que pensin que la seva independència està en perill perquè s'aproven lleis que simplement no els agraden, que els incomoden. Així, la Comissió d'Ètica considera que l'assistència a aquest tipus d'actes s'ajusta als principis d'ètica judicial, sempre que es doni una condició: que hi hagi en el jutge o jutgessa "un honest, meditat i sincer convenciment" que l'actuació objecte de repulsa "pugui afectar l'estat de dret".

Massa paraules buides per validar una actuació que és política i que si s'accepta per a un pronunciament polític, ha de servir per a tots els pronunciaments polítics possibles, caiguin d'un bàndol o de l'altre

Un honest, meditat i sincer convenciment, diuen els de la comissió, que l'estat de dret resulta afectat. Vegem-ho: honest, és a dir, decent, pudorós, moderat. Quin és el barem? Meditat o, el que és el mateix, que s'ha pensat atentament i profundament sobre alguna cosa. Durant quant temps? Amb quina intensitat? I, finalment, sincer convenciment. Tampoc no en dona gaires pistes concretes, però es podria definir com que el jutge en qüestió actua amb sinceritat i arriba a una conclusió mitjançant l'ús d'arguments lògics. Vaja, que pot fer el que vulgui segons el seu lliure albir. Massa paraules buides per validar una actuació que és política i que si s'accepta per a un pronunciament polític, ha de servir per a tots els pronunciaments polítics possibles, caiguin d'un bàndol o de l'altre.

Perquè no sempre ha estat així. En ple procés independentista a Catalunya, el 2015, un jutge, Santiago Vidal, fins i tot va ser apartat de la carrera judicial perquè en alguna conferència havia parlat de futuribles d'una Catalunya independent. El CGPJ el va sancionar per poder exercir la carrera judicial durant tres anys. 33 jutges suposadament sobiranistes van ser assenyalats en portada pel diari La Razón amb la voluntat que tinguessin complicacions en el desenvolupament laboral de les seves funcions. Ningú no els va avalar, ni els va protegir des dels òrgans judicials. Ni es va dir que la seva posició s'ajustava als principis d'ètica judicial perquè hi havien arribat després d'un honest, meditat i sincer convenciment. No s'ha de ser gaire perspicaç per arribar a la conclusió que no són arguments desplaçables a qualsevol posició que puguin tenir. Només són vàlids si tenen una posició. La que defensa la dreta. Per això, uns reben un indult i els altres són assenyalats.

Veure reunits al voltant d'una taula el que en una altra època va ser part de la flor i nata del pensament i del Dret de la dreta i de l'esquerra units en contra de l'amnistia, explica a la perfecció com és i qui és qui en la trama civil contra l'amnistia. Els defensors del règim del 78 reconvertits en punta de llança d'una opinió clarament colpista que desautoritza els poders legislatiu i executiu emanats de les eleccions del passat 23 de juliol. Allà estaven aquest dimarts reunits per a l'ocasió i per presentar el llibre titulat La amnistía en España. Constitución y Estado de Derecho el següent panell de ponents: el filòsof Fernando Savater, el membre de la Real Academia Española Juan Luis Cebrián i catedràtics del Dret com Manuel Aragón, Enrique Gimbernat, Teresa Freixes i Agustín Ruiz Robledos. Així, fins a 66 autors que han posat la seva firma seguint la consigna civil de l'expresident José María Aznar que qui pugui fer que faci, qui pugui contribuir que contribueixi.

Tindrà molt ressò mediàtic el que és presentat com un llibre amb gran diversitat ideològica entre els autors i en el qual col·legiadament destaquen que "considerem que l'amnistia planejada pel govern falseja l'estat de dret a Espanya", amb l'afegitó que tant agrada a Madrid: "Aquest llibre no està escrit contra la reconciliació i la concòrdia. Molt menys contra Catalunya (escrita amb ñ), com ho prova el nombre d'autors catalans que hi participen; dos fins i tot escrivint en la seva llengua catalana". Com si no complagués prou a la capital trobar catalans que només se senten espanyols, si, a més a més, escriuen en català, premi doble. Com aquella Concòrdia Catalana, la formació conservadora que el 1976 va presentar en societat Juan Antonio Samaranch entre els militants i dirigents de la qual hi havia els alcaldes de la província de Barcelona, nomenats pel règim franquista i el primer govern de la monarquia, el presidit per Carlos Arias Navarro.

En la vellesa s'han anat retrobant tots al voltant d'aquell atado y bien atado. Cebrián? A qui molts van confondre, perquè dirigia El País, estendard socialista quan Felipe González, i van oblidar ràpid que havia estat redactor en cap de Pueblo, el diari vespertí del Movimiento Nacional que dirigia Emilio Romero. En l'acte, una de les barbaritats de Cebrián, arran del debat que existeix sobre la inclusió dels delictes no comesos de terrorisme per esquivar jutges com García-Castellón, ha afirmat el següent: "Tots els terroristes vindran a refugiar-se aquí, perquè Espanya serà un país fantàstic com a refugi de terroristes internacionals". Manuel Aragón Reyes? Exmembre del Tribunal Constitucional, un dels tres magistrats que en ple debat de l'Estatut, que es van carregar, va sortir, tot cofoi, a la plaça de la Maestranza de Sevilla al costat de Guillermo Jiménez i Ramón Rodríguez, companys seus al TC, cigar en mà i perpetrant l'estocada a l'Estatut i que va obrir les portes de bat a bat a un nou paradigma en la política catalana.

Escodrinyar l'Espanya del 'atado y bien atado' acaba oferint un elenc de retrògrads que defensen un règim que s'esfondra amb una lectura de la Constitució tancada amb pany i forrellat

Acabem amb Teresa Freixas. La catedràtica lleidatana va ser expedientada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on exercia i dirigia un grup d'investigació de Dret Constitucional. Del 2019 data la següent notícia de l'expedient per contractes a la seva empresa familiar. No he trobat la resolució de l'expedient, ja que tot està ple de crítiques a l'independentisme i declaracions com que l'única justificació que té la llei d'amnistia és aconseguir set vots, "la resta és xerrameca". Escodrinyar l'Espanya del atado y bien atado acaba oferint un elenc de retrògrads que defensen un règim que s'esfondra amb una lectura de la Constitució tancada amb pany i forrellat. No només immodificable, sinó d'una única lectura: aquella que tanca qualsevol evolució. Perquè el franquisme sociològic es resisteix a morir.

És molt difícil saber amb precisió què hi ha darrere de l'off the record dut a terme dissabte a Galícia pel president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, i del qual va sortir, en la majoria dels mitjans, que el dirigent conservador estava obert a concedir un indult condicionat al president en l'exili, Carles Puigdemont. Les presumptes condicions serien que retés comptes a la justícia, que compleixi la condemna, demani mesures de gràcia i una renúncia explícita al referèndum i la independència de Catalunya per la via unilateral.

Potser, en cap altre moment, les paraules de Feijóo no haurien tingut l'impacte mediàtic que han produït, però la proximitat amb les eleccions de Galícia, que seran diumenge vinent 18 de febrer, i el resultat ajustat que pronostiquen les enquestes —una majoria absoluta del PP, però amb alguna petita opció d'evaporar-se— han alimentat unes paraules que ben llegides, per molt que l'esquerra les vulgui exagerar, no porten en realitat enlloc. Sobretot, perquè la pantalla dels indults —el govern de Pedro Sánchez va concedir aquesta mesura de gràcia als presos polítics el juny de 2021— es troba fora del focus informatiu en un moment en què del que s'està parlant és d'amnistia i de les discrepàncies, profundes, entre el PSOE i Junts.

Però, com en el porc, tot val. Entre altres coses perquè, encara que no hi ha negociació entre el PP i Junts, sí que existeix un fil de comunicació que quan ha hagut de desplegar-se així ha estat. Per exemple, la passada setmana per fer-li arribar a Feijóo que era inacceptable l'actitud dels populars instant el Parlament Europeu a investigar els vincles entre Rússia i Carles Puigdemont. Potser per això, Feijóo, en aquesta trobada amb periodistes i en alguna altra declaració, ha assenyalat que era molt difícil que el president a l'exili sigui condemnat per terrorisme en el cas Tsunami, encara que s'ha de poder investigar.

Les paraules de Feijóo, per molt que l'esquerra les vulgui exagerar, no porten en realitat enlloc

Des del dijous 10 d'agost en què Puigdemont i l'emissari del PP, l'eurodiputat Esteban González Pons, es van reunir a Brussel·les, probablement al Parlament Europeu, amb un interès explícit del segon per conèixer les condicions per a una hipotètica investidura de Feijóo, les dues formacions han intercanviat missatges de posicionament polític. Dins de la discreció i no continuats. Els suficients perquè el PP conegui que, la versió que la Moncloa ven, d'un acord barat de la llei d'amnistia, ja que Puigdemont s'ha quedat sense marge, està lluny de ser veritat.

És una bola del mateix calibre d'una altra que es va posar en marxa fa una setmana situant l'advocat Gonzalo Boye com El cervell darrere de Puigdemont, que era el titular a tota portada de l'ABC de diumenge dia 4 de febrer. Que l'objectiu d'intentar apartar Boye de Puigdemont sigui molt bast, per la capital posició jurídica que ostenta, no vol dir que no hi hagi algun moviment, ja que sobre la llei d'amnistia no hi ha una única posició en l'independentisme. I Junts no és un partit de posicions polítiques blindades.