És obvi que som enmig d'una campanya electoral a Catalunya congelada des que, dimecres passat, Pedro Sánchez ens va anunciar urbi et orbi que es tancava al Palau de la Moncloa, durant cinc dies, a reflexionar sobre si presentaria o no la renúncia com a president del govern espanyol. Passen coses cada dia, esclar. I hi ha un debat ben viu als actes públics sobre el que és el punt essencial d'unes eleccions nacionals: una majoria independentista o, al contrari, un govern al voltant del PSC i el seu candidat, Salvador Illa.

Aquest debat, que és el que miren d'imposar, amb més o menys encert, tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana, queda, lògicament, limitat pel vendaval Sánchez i l'espectacle que ha sabut muntar al seu voltant la maquinària del PSOE. Les escenes d'aquest dissabte al voltant de la seu del carrer Ferraz després de l'envit de Pedro Sánchez i la participació d'alguns dels seus dirigents són igual d'extravagants que la desconnexió voluntària d'un primer ministre que es diu sobrepassat pels atacs que la família Sánchez-Gómez està rebent.

En aquesta mescladissa que s'ha produït, a partir de la querella presentada pel sindicat Manos Limpias, que no s'hauria d'haver admès amb uns simples retalls de diari, planteja un primer dilema que a Catalunya coneixem bastant bé. Però no era Espanya una democràcia plena? Se'ns ha dit per activa i per passiva cada vegada que des de l'independentisme es qüestionava a partir d'alguna de les barbàries judicials que s'han dut a terme, i es deia, reiteradament, que Espanya era una democràcia plena. No s'ha de preocupar, llavors, el president del govern espanyol: el rigor dels tribunals i, pel seu càrrec, del Tribunal Suprem, impartirà una justícia justa.

Els comicis no van de Pedro Sánchez ni de barrar el pas a la dreta; van del grau de llibertat nacional que vol Catalunya i de com es defensa l'existència d'un poder català

O, potser, els límits d'una democràcia plena no coincideixen amb els del règim del 78? No deu ser que l'amnistia, exigida des de Catalunya, ha fet tremolar els fonaments i no serà efectiva ni per l'àmbit civil, ni pel militar? Per això, també, és important conservar una majoria independentista que preservi el que amb tant esforç i sacrifici es va aconseguir. Perquè una Catalunya que no empenyi l'amnistia, que pugui revertir la repressió judicial i política pels fets del procés i de l'1 d'octubre i que situï els repressors com el que realment són està també en joc en les eleccions del 12 de maig.

Els comicis no van de Pedro Sánchez ni de barrar el pas a la dreta. Van, sobretot, del grau de llibertat nacional que vol Catalunya i de com es defensa més bé l'existència d'un poder català. L'única manera que els catalans puguem disposar de tot allò que és nostre i defensar-ho davant un estat que fagocita els recursos que el país necessita per alçar el vol i competir en igualtat de condicions. Per això, la campanya congelada és, sobretot, un mal negoci per als catalans.

Campanya congelada

A mesura que passen les hores, creix l'estupor per l'insòlit anunci de Pedro Sánchez de dimecres passat que es rumiaria, fins dilluns, si dimitia com a president del govern espanyol. Que es donava cinc dies per reflexionar —meditar sempre està bé— i que ens ho feia saber a través d'una carta a la ciutadania, perquè es tancava a la seva residència del Palau de la Moncloa i que no estava disponible per a ningú. Des d'aleshores, silenci. Un núvol de silenci i d'especulacions. Un paisatge impropi, certament, de qui presumeix ser la cinquena economia d'Europa i es comporta com aquells països del Con Sud on tot sol acabar, gairebé sempre, força malament.

Aquest dissabte, s'espera davant del carrer Ferraz de Madrid, on hi ha la seu del PSOE, una important concentració de militants i simpatitzants traslladats en autocars des de diferents llocs d'Espanya en suport al secretari general amb la consigna "Pedro, queda't". "És que necessita afecte perquè ningú no li ha donat suport en el tema de Begoña", et diuen, i un té la impressió que incorporar les emocions quan ets el president del govern espanyol és una mica agosarat. I el que et pot acabar passant és que d'un cas de presumpta corrupció que no havia traspassat més enllà de la barrera dels més informats, ara surt a la premsa de tot Europa. Des d'aquest punt de vista, no és precisament un bon negoci. Li ha donat l'altaveu que necessitava.

Adolfo Suárez, que és l'únic president del govern espanyol que ha dimitit, ho va fer el gener de 1981, ho va executar sense preàmbuls, compareixent a RTVE a primera hora de la nit, deixant clar que dimitia de manera irrevocable i per no posar en risc el sistema democràtic. Després n'hem tret l'entrellat i el que hem conclòs és que no te'n vas, et fan fora. Així de senzill. Som al 2024 i el que tocava ara era parlar de les eleccions catalanes que se celebraran el proper 12 de maig, transcendentals per als que vivim aquí, ja que està en joc el Parlament que escollirem, les polítiques que s'aplicaran i els pactes polítics que es duran a terme per confeccionar un govern per als propers quatre anys.

Costarà recuperar el 'frame' català, aterrar en els retards de Rodalies, el finançament, els impostos, les infraestructures, l'habitatge o l'espoli fiscal

Això ho sabia Pedro Sánchez de sobres. Entre altres coses, perquè va sortir investit per dos partits independentistes catalans, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, que li van facilitar els 14 vots que necessitava a canvi de contrapartides polítiques. I davant d'unes eleccions tan importants a Catalunya, ha vingut a parlar-nos d'ell. Dels atacs que pateix i no sap ben bé si val la pena passar-ho tan malament. De la manera que ho ha explicat a la seva carta, res que no pogués esperar fins després de les eleccions catalanes i també de les europees, que se celebraran el diumenge 9 de juny. D'aquí a poc més de 40 dies, quan li falten poques setmanes per començar el seu sisè any a la Moncloa. Un temps en què ha rebut atacs des del primer dia per la manera com va arribar al càrrec, a través d'una moció de censura, i pels pactes que ha anat fent per continuar al càrrec.

Entre els quals, l'últim de la llei d'amnistia, que va passar el tràmit del Congrés, és ara al Senat, on serà rebutjada i tornarà a la cambra baixa per a l'aprovació definitiva. Superat aquest escull, que han hagut de tolerar molt a desgrat a canvi de conservar el poder, el cap els diu que potser plega. Esclar que es mobilitzaran perquè continuï. Però, com un socialista diu privadament, "és que ens hem menjat l'amnistia!". En els actes del PSC, el record a Pedro Sánchez és permanent: "Estem amb tu, Pedro", apareix a les pantalles. Costarà recuperar el frame català, aterrar en els retards de Rodalies, el finançament, els impostos, les infraestructures, l'habitatge o l'espoli fiscal.

La telenovel·la ho ha envaït tot i sempre és un gènere molt més divertit i amb més espectadors. El problema és que quan apagues la televisió, hi ha una realitat que no és la del serial, sinó com es fa un país millor i amb quines eines. Com se supera la ficció i sortim de l'espectacle. Perquè Sánchez, que sempre juga a ser el precursor, aquesta vegada ho ha aconseguit. Mai cap primer ministre havia dit als seus conciutadans que se n'anava de reflexió uns dies per veure què feia. Si continuava o plegava. El rècord Guinness ja el té.

Déu-n'hi-do amb el circ de Sánchez

Que el Barça hagi quedat eliminat de la Champions i hagi perdut la Lliga per errors propis no ha de servir per tapar que l'arbitratge de diumenge passat al Santiago Bernabéu va ser escandalós i impropi d'una lliga en la qual estan en joc tants interessos esportius com econòmics. Fa bé el Futbol Club Barcelona de protestar contra el mal ús del VAR i amenaçar d'acabar, si és necessari, en la justícia, encara que la hipotètica demanda tingui poc o cap recorregut, si es pot confirmar que el gol anul·lat a Lamine Yamal era legal i la pilota havia entrat totalment a la porteria, com així sembla. L'àrbitre César Soto Grado, del col·legi de La Rioja, amb escassa experiència en partits importants —va arbitrar el seu primer clàssic— i allunyat de l'elit arbitral, va ser l'escollit per a un partit que podia marcar el desenllaç de la Lliga quan altres companys seus tenien més galons.

Va ser una decisió equivocada, encara que no l'única. L'àrbitre del VAR, José María Sánchez Martínez, no va estar encertat, com es pot sentir als àudios amb l'equip arbitral publicats per la Reial Federació Espanyola de Futbol. Assegura que no pot validar el gol perquè "no tenim evidències que la pilota hagi entrat en la seva totalitat". A aquelles hores ja hi havia imatges que el rebatien i, amb el pas de les hores, noves fotografies han fet més evident un error que és absolutament inacceptable amb la tecnologia actual. No va ser l'únic error, encara que sí el menys discutible, perquè les imatges resolen qualsevol debat. Però Soto Grado va ser protagonista d'altres errors, més opinables, certament, però en els quals la seva decisió va caure sempre del mateix costat i va perjudicar sempre el mateix equip.

Dit tot el que correspon a un partit concret, cal fer balanç de la temporada al mes d'abril, cosa que ja, per si mateixa, és una mala notícia i vol dir que la temporada no ha estat bona. Va perdre al gener la final de la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita davant el Reial Madrid (4-1) i va ser eliminat a la Copa del Rei, també al gener, en quarts de final per l'Athletic de Bilbao. Ja a l'abril, ha caigut eliminat en quarts de final de la Champions davant el Paris Saint-Germain, després de perdre al Lluís Companys i després d'una pèssima gestió del partit de tornada, i s'ha quedat fora del Mundial de Clubs del 2025, que tindrà un nou format i comptarà amb 32 clubs participants i pel qual deixarà d'ingressar 50 milions d'euros. La seva absència entre els 12 equips europeus es deu al fet que no ha estat cap dels quatre campions de la Champions League entre 2021 i 2024, ni tampoc s'ha classificat entre els vuit clubs pel seu rendiment en la màxima competició continental en aquell període. Com a colofó de la temporada, hi ha l'actual segon lloc a la Lliga, a 11 punts del primer, el Reial Madrid, i a dos del tercer, el Girona.

Cal fer balanç de la temporada del Barça al mes d'abril, cosa que ja, per si mateixa, és una mala notícia i vol dir que la temporada no ha estat bona

Aquest és el balanç esportiu de la temporada i és el que hauria de marcar la pauta per a la planificació de la que ve i l'elecció o no d'un nou entrenador, un capítol que semblava tancat i que ara fa pensar que s'ha tornat a obrir, ja que Xavi Hernández estaria disposat a fer marxa enrere del seu anunci del mes de gener passat. Xavi té a favor seu el descobriment de talent de les categories inferiors —Yamal, Cubarsí o Fermín en són tres exemples—, el seu indiscutible amor al club en el qual ho ha estat tot i el coneixement de l'entitat, el Barça més que un club. Però també té coses en contra: una imatge de poca serietat, amb un primer me'n vaig i ara em quedo; també, seriosos dubtes sobre la seva capacitat per treure el millor dels seus jugadors i dirigir una plantilla guanyadora i ambiciosa en totes les competicions. O el seu caràcter impulsiu, que està bé en la justa mesura, però que quan es desboca al terreny de joc, acaba sent un problema per a l'equip i els mateixos jugadors.

Encara que no hauria de sortir en l'equació, també hi ha un altre element que pot ajudar a posicionar aficionats favorables i contraris: el substitut. I aquí, en espera de notícies, només hi ha rumors. I el que se sent no és més tranquil·litzador que donar una nova oportunitat a l'entrenador de Terrassa.

Un arbitratge escandalós com a colofó d'una mala temporada

El PNB ja pot respirar tranquil. Ha guanyat per la mínima les eleccions al Parlament basc d'aquest diumenge i Bildu no ha materialitzat l'esperat sorpasso. Però el partit d'Andoni Ortuzar ha patit com mai per imposar-se a l'esquerra abertzale, després d'una nit en què el recompte situava de vegades per davant l'abertzale Pello Otxandiano, i, en d'altres el debutant jeltzale Imanol Pedrales l'enxampava fins a empatar a 27 escons. Aquest va ser el resultat final, empat en escons i victòria en vots del PNB, que haurà de gestionar una legislatura més complexa del que sembla ja que si no hi ha sorpreses, que no n'hi haurà, conservarà la lehendararitza gràcies a l'anunciat pacte amb el PSE, però, de retruc, els seus cinc vots al Congrés dels Diputats valdran una mica menys. La nova correlació de forces al Parlament de Vitòria donarà oxigen a Pedro Sánchez.

Si el duel PNB-Bildu s'ha salvat amb una victòria in extremis dels primers, la tercera i la quarta posició han estat per al PSE i el PP, que han millorat els seus resultats de fa quatre anys. Els socialistes pugen a 12 seients ―en tenien 10― i el PP a set, un més. No són unes xifres per tirar coets però Sánchez i Feijóo també han salvat els mobles ja que tot el que no sigui perdre puntua en positiu i ràpidament la política quedarà instal·lada a la pantalla de les eleccions catalanes. Vox obté un escó, revalidant el que ja tenia, i Sumar també aconsegueix un parlamentari. Un resultat, el de la formació de Yolanda Díaz, ridícul, però que té l'únic al·licient de superar Podemos, que no n'ha aconseguit cap.

La nova correlació de forces al Parlament de Vitòria donarà oxigen a Pedro Sánchez

El resultat electoral obligarà el PNB a gestionar la pròxima legislatura de manera diferent de l'última ―s'ha deixat a les urnes quatre escons― si vol reconnectar amb el seu electorat. Hi ha un cert enuig al País Basc amb la seva política en àrees molt sensibles i el lehendakari Iñigo Urkullu ha deixat un llast de polític allunyat dels problemes quotidians de la gent. Si els penebistes no volen perdre els pròxims comicis d'aquí a quatre anys han de ser capaços de recuperar una política d'il·lusió amb els nous electors i les capes mitjanes menors de 45 anys.

Si això no succeeix, el desplaçament del nacionalisme cap a Bildu i la capacitat d'aquest últim per fer d'aspirador de l'esquerra espanyola deixarà en molt bona posició el partit que lidera Arnaldo Otegi perquè el sorpasso sigui una realitat. En clau nacional, destacar un fet que ocuparà poques portades: dels 75 escons del parlament de Vitòria, 54 es corresponen amb partits d'obediència basca estricta. Els altres 21 se'ls reparteixen les altres quatre formacions. Això vol dir que sumen el 72% dels escons, superant àmpliament els dos terços. També és una lliçó que ajuda a entendre moltes coses.

 

 

El sorpasso que no va arribar

Aquí, a Bilbao, ningú no diria que d'aquí a molt poques hores s'obriran les urnes del País Basc i coneixerem si, finalment, s'ha produït un canvi històric i Bildu ha desplaçat el PNB de la primera posició, com venen presagiant totes les enquestes, o, en l'últim moment, el PNB ha aconseguit mobilitzar el seu electorat d'altres comicis i ha avançat els abertzales en l'última corba. Un canvi electoral històric que encara que arribi a produir-se quedarà, en part, esmorteït perquè no canviarà l'aliança de govern entre el PNB i PSE. Potser, per això, les eleccions no tenen la tensió d'aquelles celebrades el març de 2009 que desplaçarien el nacionalisme basc del poder després d'un acord entre PSE, PP i l'estrafolària formació d'UPyD, que sumarien 39 seients dels 75 del parlament basc.

 

🔴 Eleccions al País Basc 2024, DIRECTE | Última hora de la jornada electoral

 

Aquesta absència de rivalitat i de discòrdia es visualitza als carrers, potser perquè en els anys oblidats en què el terrorisme d'ETA colpejava aquesta terra ja hi va haver prou enemistat, a més de molta por i massa funerals. Els carrers de Bilbao no estan engalanats de pasquins electorals; tampoc de pancartes. Només hi ha banderes de l'Athletic Club per tots els carrers, que recorden la seva victòria de la Copa del Rei davant el Mallorca després de 40 anys sense cap títol. Això va ser el 6 d'abril a Sevilla, encara que sembli que hagi estat la passada nit. La pròxima li tocaria el 2064.

Encara que tot el País Basc gaudeix d'una situació econòmica privilegiada, l'auge de Bilbao ha estat espectacular. En el rànquing de Happy City Index 2023 de l'Institute for Quality Life, basat en criteris com el medi ambient, zones verdes, el compromís amb el benestar dels seus habitants, la política, l'educació, la mobilitat, la innovació i l'economia, entre altres, Bilbao es va situar com la vila més feliç d'Espanya. La consultora D&L Partners l'ha situat com l'única espanyola al top 20 de ciutats més pròsperes del món. I les capitals basques passen per ser les àrees metropolitanes més riques d'Espanya.

L'absència de rivalitat i de discòrdia es visualitza als carrers de Bilbao, potser perquè en els anys oblidats en què el terrorisme d'ETA colpejava aquesta terra ja hi va haver prou enemistat

Aquestes eleccions basques suposen també l'ascens d'una nova generació de dirigents. Imanol Pradales, 48 anys, sociòleg, professor universitari, del planter del PNB. Pello Otxandiano, 41 anys, exregidor d'Otxandio, director del programa d'EH Bildu i alumne avantatjat d'Arnaldo Otegi. Pradales i Otxandiano recullen el testimoni d'Ibarretxe, Ardanza i Urkullu el primer, i el segon de Maddalen Iriarte, candidata el 2016 i el 2020. Dues eleccions en què Bildu va començar a agafar força com a alternativa al PNB. En qualsevol cas, Pradales i Otxandiano estan cridats a protagonitzar els propers anys en el nacionalisme i l'independentisme basc i en la política basca, ja que la resta de partits, fins i tot el PSE, estan ara com ara en posicions bastant allunyades i amb resultats bastant pobres.

El País Basc passa de Madrid

Encara que la resposta d'Israel a l'atac de l'Iran ha estat continguda i hi ha marge per a l'esperada desescalada bèl·lica, ningú no s'atreveix a presagiar amb una mínima seguretat que això sigui així i, menys, que es consolidi en el temps. L'atac amb drons d'aquest divendres, confirmat per militars israelians i iranians —però no el llançament de míssils contra la província d'Esfahan, al centre del país, que Teheran nega haver rebut, encara que podria estar mentint—, va en la direcció dels esforços dels Estats Units per evitar una reacció contundent de Benjamin Netanyahu que deixés sense cap mena control el conflicte que s'ha obert.

El president Joe Biden, que també s'hi juga molt, amb eleccions presidencials a la tornada de l'estiu i amb uns presagis certament pessimistes, sembla que ha fet entrar en raó el primer ministre israelià. La resposta militar duta a terme des de Tel-Aviv, que no ha causat cap víctima, ni ha produït danys rellevants, per les imatges que s'han afanyat a difondre les autoritats de Teheran, es troba a la franja baixa del que es podia esperar i, sobretot, del que havia estat la reacció inicial de les autoritats jueves després de l'atac rebut.

Joe Biden sembla que ha fet entrar en raó el primer ministre israelià

El tancament dels mercats borsaris, pràcticament pla, fa pensar que existeix un cert convenciment que el conflicte no anirà a més. Com sempre passa, l'amenaça més important és el perill de l'espiral de represàlies. Tant el secretari general de l'ONU, António Guterres, com el de l'OTAN, Jens Stoltenberg, han parlat en aquesta direcció i han posat l'accent en la necessitat d'evitar el descontrol. En termes no gaire diferents s'han pronunciat els ministres d'Afers Exteriors del G7, que han celebrat una reunió a Itàlia amb la doble mirada en el conflicte Iran-Israel, però també en la guerra de la Franja de Gaza, on estan embarcats a intentar un alto el foc immediat i sostenible, cosa que és molt lluny de ser possible.

Els propers dies seran decisius i es podrà veure l'abast real, sobretot si l'Iran no reacciona. El fet que hagin rebaixat l'acció israeliana, atribueixin a la seva propaganda l'atac amb míssils i titllin la reacció de fracàs, hauria de servir de passarel·la per deixar les coses aquí. Però hi ha tants temes pendents entre tots dos països, els interessos creuats de tercers estats i el polvorí en el qual estan instal·lats, que un mínim pronòstic positiu té un seriós risc de quedar a la intempèrie molt aviat. Ha passat tantes vegades que, sent realistes, potser tan sols es poden esperar uns quants dies d'una certa tranquil·litat.

Orient Mitjà, al límit

La visita de la cúpula de Foment a la Catalunya Nord per entrevistar-se amb el president a l'exili, Carles Puigdemont, suposa, a la pràctica, la normalització absoluta de relacions de la gran patronal catalana amb qui va ocupar la presidència de la Generalitat entre gener del 2016 i octubre del 2017 i ara es presenta com a candidat a les eleccions catalanes del 12 de maig. Segurament, no hi ha millor manera de desbaratar qualsevol crítica a una candidatura fake de Puigdemont a la presidència de la Generalitat que el desplaçament a Perpinyà del president de Foment del Treball acompanyat del secretari general i dels seus sis vicepresidents. Sánchez Llibre, que ja s'havia reunit a Brussel·les amb el president a l'exili, normalitza així públicament les relacions de la patronal amb el líder de Junts després d'anys d'un perfil molt més discret.

En una campanya electoral en què tots els detalls compten, la recuperació de la normalitat institucional entre el partit independentista —amb set importants i decisius vots al Congrés dels Diputats— i la patronal és normal que sigui notícia. No fa tant temps que molts empresaris catalans de categoria miraven cap a una altra banda en parlar de Puigdemont i és evident que la falca de Foment propiciarà un corredor perquè d'altres també viatgin en les properes setmanes. El fet que la reunió entre les dues delegacions hagi versat sobre propostes fiscals i modificació del marc impositiu —la patronal defensa l'eliminació de l'impost de patrimoni, la rebaixa dels tipus marginals de l'IRPF a Catalunya i reduir el de l'impost de successions i donacions, un paquet de vegades estrident a Junts—, així com l'incompliment de les inversions de l'Estat a Catalunya, va permetre esquivar altres discrepàncies.

La visita de la cúpula de Foment a Puigdemont suposa la normalització absoluta de relacions entre la patronal catalana i el president a l'exili

La reunió es va fer casualment —o no— el dia que Pimec, l'altra patronal catalana, celebrava el primer debat entre els principals candidats del 12 de maig. El debat va permetre veure un dur cara a cara entre el president Pere Aragonès i el representant de Junts, Josep Rull. El candidat d'Esquerra li va retreure l'absència de Puigdemont en el debat i que no hi hagués participat telemàticament. Rull es va regirar recriminant-li poca sensibilitat davant de la situació d'exiliat del president. Es va visualitzar així una cosa que fa dies que és evident: les ganes d'Esquerra de buscar el cos a cos amb Puigdemont i la crítica per la seva absència dels debats múltiples dels quals serà absent. Puigdemont tampoc no ha acceptat un cara a cara amb Aragonès, replicant que l'únic que està disposat a celebrar és amb Pedro Sánchez.

El cert és que la proliferació de debats en què els candidats s'aniran trobant un dia sí i un altre també acaba tenint un interès entre moderat i nul. Només els errors que un candidat pot cometre els donen una mica de vida, ja que el format estricte i tants participants fan que siguin més una suma de monòlegs que un debat pròpiament dit. També és veritat que, tal com estan plantejats, rebaixen molts els riscos i acaben perfilant una campanya bastant plana de la qual sorgeixen titulars poc atractius. Caldrà veure si la pràctica d'anar trobant-se en fòrums diferents serveix perquè l'elector pugui distingir entre les alternatives reals de cada un. Si no, acabaran passant sense pena ni glòria. Almenys, fins que arribi el de TV3, que sempre és rellevant en unes eleccions catalanes.

Foment, a Perpinyà

Gairebé vint-i-quatre hores després del primer atac directe des de sòl iranià a l'Estat d'Israel es poden establir algunes conclusions ni que siguin preliminars: el dany causat per l'Iran ha estat ínfim, atesa la dimensió sense precedents del material utilitzat —més de 300 drons i míssils de creuer i balístics—; les aliances d'Israel amb els Estats Units, el Regne Unit i França han funcionat —Jordània s'ha afegit a l'hora de repel·lir míssils des de Teheran—; les defenses israelianes de contenció han respost amb un resultat important i reeixit; i, finalment, tot i que la situació és molt delicada i l'escalada armamentística és enormement perillosa, s'entreveu, a la llunyania, un cert marge per contenir Netanyahu, si l'administració Biden sap combinar el seu suport a Israel quan és atacat amb impedir respostes de revenja quan són innecessàries.

Òbviament, després de l'atac iranià, la situació a l'Orient Mitjà no és millor que abans. Però també hi ha una coincidència que no és tan dolenta com dissabte a la nit feia presagiar i com tota la setmana passada, quan ja es feia imminent l'atac iranià amb les informacions rebudes i la majoria de cancelleries occidentals convidaven els seus ciutadans a abandonar el país pel perill de confrontació. Un exemple clar d'això és que els països que van aturar el trànsit aeri per la presència de míssils i drons han reprès, molts d'ells, les seves línies comercials.

El contundent missatge dels països del G7 —EUA, Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, Japó i Canadà—, a més del president del Consell Europeu, Charles Michel, de condemna inequívoca de l'atac de l'Iran, el seu ple suport a Israel i l'advertència a l'Iran que adoptaran noves mesures si la república islàmica continua amb les seves iniciatives desestabilitzadores a la zona, assenyala una línia vermella per al règim de Teheran. En el fons, res no canvia en la condemna a Tel-Aviv per la seva invasió devastadora a Gaza, amb una xifra incomprensible de pèrdua de vides humanes, però els focus de la crítica s'han desplaçat des d'Israel a l'Iran.

A l'Orient Mitjà és inevitable tenir altura de mires i molta sang freda perquè no s'entri en una espiral sense cap control

Malgrat que tots els esforços diplomàtics han fracassat des que Israel va imposar un setge total sobre Gaza el mes d'octubre passat, com a resposta després de l'atac de Hamàs a territori israelià, que es va saldar amb la matança més gran en dècades a l'estat sionista, s'obre ara una nova finestra d'oportunitat per intentar-ho. Si més no, per evitar el pitjor i un descontrol total a la zona. L'Orient Mitjà és un polvorí des de fa anys i qualsevol escalada en la tensió del conflicte pot desencadenar el pitjor. Per això, és inevitable tenir altura de mires i molta sang freda, perquè no s'entri en una espiral sense cap control.

Israel, més embolicats del que sembla

Llegeixo a primera hora del matí d'aquest dijous que ja són vuit els encausats de la causa del Tsunami Democràtic, la qual instrueix el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón, que han decidit fugir d'Espanya i instal·lar-se a l'estranger fins que no s'aprovi la llei d'amnistia i tinguin la certesa que no ingressaran a la presó. Vuit dels dotze investigats pel magistrat. Tres dels quals han fet pública la decisió en les últimes hores i han justificat que és per defensar els seus drets i denunciar internacionalment que Espanya fa servir el terrorisme per fer callar la dissidència política. Mentre llegia el que considero des de tots els punts de vista una seriosa i preocupant anomalia democràtica, sento de fons com a la ràdio un ministre socialista parla sobre l'Espanya del retrobament, els avantatges que té per als catalans i com el PSOE havia aconseguit girar full al 2017.

I penso en aquesta nova onada d'exiliats set anys després del procés i no puc sinó preguntar-me si té cap sentit l'estat de terror instal·lat en què uns ciutadans lliures se n'han d'anar a l'estranger per protegir els seus drets davant d'acusacions tan desproporcionades i falses com són les de terrorisme. No recordo la primera vegada que Pedro Sánchez va encunyar com una frase-eslògan la de "l'Espanya del retrobament". Busco a l'hemeroteca una primera vegada i trobo que el mes d'octubre passat al comitè federal del PSOE, en el qual va inocular la vacuna que sense amnistia no hi havia govern socialista, va asseverar: "Catalunya està a punt per al retrobament total". I va proclamar la nova doctrina: "En el nom d'Espanya, en l'interès d'Espanya, defenso avui l'amnistia a Catalunya", com la manera de "consolidar" el retrobament entre Espanya i Catalunya.

Continuo buscant, i el més lluny que trobo és el 6 de febrer de 2020, en el qual durant una visita a Barcelona va parlar de reivindicar el diàleg per al retrobament. Va pronunciar una conferència al Gran Teatre del Liceu titulada Retrobament, un projecte de futur per a tot Espanya i va traçar el que seria la columna argumental dels anys següents. Més de quatre anys. I quan es parla del hàmster del procés, el mínim que es pot fer és recordar que aquesta roda de repressió judicial només interessa a Espanya. Als qui volen acabar amb el moviment independentista. Als qui pretenen que no existeixi ni la possibilitat de demanar la independència a les manifestacions.

Set anys després del procés no puc sinó preguntar-me si té cap sentit l'estat de terror instal·lat en què uns ciutadans lliures se n'han d'anar a l'estranger per protegir els seus drets

Al País Basc també hi ha qui necessita parlar d'ETA per mantenir les seves posicions. L'entitat Òmnium Cultural ha desplegat aquest dijous una pancarta gegant a la terminal 1 de l'aeroport del Prat per advertir tots els visitants que arribin a Barcelona que "a Espanya, protestar és terrorisme". És que estem parlant d'això. D'un jutge que té com a investigats per Tsunami Democràtic, a més, el president Carles Puigdemont i la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira. El temps sembla que no passa per a la justícia espanyola. I això que sempre hi ha una glopada d'aire fresc procedent de la justícia europea que corrobora que només fora d'Espanya es pot trobar ara com ara una decisió judicial justa.

Les darreres hores, l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha proposat al tribunal europeu que "anul·li" la sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), de juliol del 2022, que va avalar la negativa inicial del Parlament Europeu a donar l'escó als diputats de Junts Carles Puigdemont i Toni Comín, l'estiu del 2019. En les conclusions, el polonès Maciej Aleksander Szpunar afirma que el tribunal de primera instància "ha comès l'error" de no afirmar que van obtenir l'acta el juny del 2019. Com volen que els independentistes catalans no vagin a Europa quan tendeixen a guanyar tots els plets?

La segona onada d'exiliats i l'Espanya del retrobament