L'incident del Falcon dimecres passat quan el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, iniciava les seves vacances de Setmana Santa, en direcció al vedat de Doñana juntament amb la seva família, ens ha permès conèixer una cosa que, per discreció, sempre se sol ocultar: l'ús d'avions d'ús públic per a qüestions estrictament privades. Fins a quin punt és ètic moralment fer ús per al lleure d'algun dels cinc Falcon que l'exèrcit té a disposició del govern espanyol i de la família reial per a assumptes oficials? És il·limitat l'ús que se'n pot fer? És igual fer-lo servir per a una cimera de la Unió Europea a celebrar a Brussel·les que per a un concert de música a Castelló o, com era el cas, viatjar a Doñana de descans?

Pedro Sánchez es queixa que altres presidents del govern espanyol l'havien utilitzat i és cert, encara que cap amb la seva  periodicitat. L'any 2022 el va utilitzar 190 vegades, xifres superiors a les de Felipe González en 14 anys o a les de Rajoy en set anys. Però no seria l'únic cas en el qual abans les coses es feien d'una determinada manera i ara es fan d'una altra. Les circumstàncies d'un país i també la percepció de la ciutadania davant de determinats excessos han anat evolucionant i el cert és que avui s'exigeix més als poders públics que antany, mentre que el seu prestigi s'ha anat deteriorant. Als polítics no se'ls consent tot, i menys el que pot ser entès com un malbaratament, i la seva valoració, en general, no ha fet sinó descendir.

Ningú no retreia al president de la Generalitat Jordi Pujol al segle anterior que utilitzés avions privats per a determinats desplaçaments per Europa quan anava de viatge oficial a l'estranger o per Espanya, i ara amb el pas del temps els seus successors no només fan servir transport públic, sinó que viatgen en turista. Una categoria de viatge de baix cost instaurada pel president Artur Mas en l'època de les retallades i que s'ha quedat per sempre entre els manuals de viatge del govern català. Si en els 80 era un extrem, ara és l'altre i tampoc no sembla que sigui necessari aquesta imatge institucional de la primera autoritat catalana.

Però tornem a Pedro Sánchez. Com en tot, el millor és trobar el punt exacte i que la gent l'entengui. Anar-se'n tots de vacances en un Falcon o anar al concert amb la teva família des de la Moncloa no hauria de formar part de la manera d'utilitzar els béns públics. Haver de tornar a Madrid urgentment durant les vacances per atendre tasques del càrrec sí que seria comprensible. Òbviament, tantes vegades com sigui necessari per a tasques del càrrec de president de govern —no de partit—. I amortitzar el temps fora, ja que redueix cost de l'enorme seguici que desplaça. Al final, el tema sempre és el mateix: usar o abusar? Només són dues lletres de diferència, però davant l'absència d'una regulació que ho estableixi, és la distància entre la normalitat i la desproporció.

El Falcon i les vacances de Pedro Sánchez

La manera com s'ha resolt la crisi de Radio Televisión Española, posant al capdavant de l'ens la militant socialista Concepción Cascajosa, demostra per part del PSOE i de l'equip de la Moncloa una profunda miopia política del funcionament mínimament independent de la televisió pública. Sobretot, perquè entre els consellers descartats també hi havia, a proposta dels socialistes, personalitats respectables i amb un currículum important, com Ramón Colom. Es dona la circumstància que quan Carcajosa es va presentar al concurs públic per ser consellera de RTVE va suspendre i va quedar al lloc 86 entre els 95 candidats.

Com que des de les passades eleccions espanyoles el PSOE segueix una pauta semblant de copar tots els llocs de lliure designació amb persones de fèrria militància socialista, malgrat donar-se la circumstància que això es produeix amb els pitjors resultats electorals i sense tenir majories suficients per a aquestes maneres de fer, val la pena destacar-ho. Perquè no només és que els socialistes tiren pel dret, sinó que altres, amb els seus suports permanents, els ho permeten.

Va passar el mateix amb l'agència EFE, on es va designar Miguel Ángel Oliver, que entre el 2018 i el 2021 havia estat secretari d'Estat de comunicació amb Pedro Sánchez. Al capdavant del CIS hi ha José Felix Tezanos, el polèmic sociòleg del sector guerrista del PSOE i afiliat al partit des del 1973, que va arribar a ser membre de l'executiva federal el 2017. Els seus pronòstics electorals no han estat exempts de polèmica, ja que gairebé sempre ha donat als socialistes resultats més bons dels que han acabat tenint. A favor seu cal dir, però, que va acostar-se als resultats de les passades espanyoles, on va interpretar amb encert que el PP i Vox no tindrien majoria absoluta. Ha estat, tanmateix, un únic èxit rellevant.

Des de les passades eleccions espanyoles, el PSOE segueix una pauta semblant de copar tots els llocs de lliure designació amb persones de fèrria militància socialista

L'exvicepresidenta Carmen Calvo també es va colar sense cap mèrit a la presidència del Consell d'Estat. Amb un passat també socialista es troba el fiscal general de l'Estat, Alejandro García Ortiz, que no va aconseguir l'aval del ple del Consell General del Poder Judicial, que va considerar que no era idoni per al càrrec. Podríem continuar amb els presidents de Renfe, Raül Blanco; de Paradores, Raquel Sánchez; o de Correus, Pedro Saura. Per no parlar dels del Tribunal Constitucional o del Tribunal de Comptes. Aquesta no és la millor manera d'actuar en política i molt menys en ens públics, on la independència i la professionalitat ha de ser l'objectiu a perseguir.

Omplir-se la boca de la independència dels mitjans públics i practicar el contrari té un nom. Però que això, a més, passi amb l'aquiescència dels altres partits és, a més d'un error, una enorme miopia. Ja que és a mitjans com RTVE per on es pot començar a explicar a Espanya una realitat menys uniforme i centralista de la que moltes vegades s'ofereix.

El PSOE i el control dels mitjans públics

Per quart dia consecutiu, el Govern no ha pogut garantir la normalitat a les presons, amb el consegüent caos als centres penitenciaris catalans. No ha estat fins aquest dilluns que s'ha donat forma a un minigabinet de crisi presidit per la vicepresidenta i consellera de Presidència, Laura Vilagrà; el titular d'Interior, Joan Ignasi Elena, i la titular de Justícia, Gemma Ubasart, en el que, a la pràctica, no és cap altra cosa que la presa de control de la situació per part de la cúpula de l'executiu català, desplaçant la responsable del ram perquè s'ha constatat la seva incapacitat per tancar el conflicte. En el rerefons de tot plegat, l'assassinat d'una cuinera de la presó de Mas d'Enric a Tarragona en mans d'un reclús, dimecres passat. El convicte, assassí confés d'una dona degollada, que complia una pena d'11 anys de privació de llibertat, feia funcions de personal de cuina, pel que sembla, en un espai tot ple de ganivets.

Sens dubte, quan dimecres passat el president de la Generalitat, Pere Aragonès, compareixia al Palau de la Generalitat anunciant eleccions catalanes per al proper 12 de maig en no haver pogut tirar endavant els pressupostos catalans, entre totes les variables que s'havien previst no hi havia la gestió d'una crisi imprevista que acabés eclipsant la seva iniciativa política. Els spin doctors de Palau, els encarregats de donar cops d'efecte i construir un relat, cosa cada vegada més habitual en tots els centres de poder del món, o s'han vist superats per la situació o han deixat que la bola es fes massa gran. Perquè la gestió de les presons no et donarà mai cap rèdit electoral, però, en canvi, poden situar-te al focus si la direcció d'un conflicte acaba descontrolant-se, que és el que ha acabat passant.

Les coses semblen encaminades més cap a la resolució de la crisi per fatiga dels sindicats que per convicció de l'administració

Segurament, ha faltat ofici i mà esquerra al capdavant de la Conselleria de Justícia. Una actitud més humil i empàtica amb els sindicats dels funcionaris de presons per part de Gemma Ubasart hauria ajudat. També que el resultat de la investigació interna, anunciada per la conselleria fa quatre dies, ja s'hagués fet públic. Encara que les crides al diàleg per part de la Generalitat han estat recurrents des del primer moment, a l'altre costat les peticions de dimissió no s'han quedat enrere. Tant és així que els sindicats no es presentaran a les reunions convocades fins que no hi hagi cessaments, cosa que no ha tingut lloc en un primer moment i que ara és molt més difícil que acabi passant. En part, perquè cada costat ha elaborat el seu discurs i les coses semblen encaminades més cap a la resolució de la crisi per fatiga dels sindicats que per convicció de l'administració.

En qualsevol cas, està també pendent la compareixença de la consellera al Parlament, que va anunciar en el primer moment. Com una conseqüència col·lateral, hi ha també la supressió d'uns 50 judicis i l'anul·lació de 108 diligències judicials des que els sindicats i treballadors van iniciar la protesta de Tarragona dimecres passat. Els Mossos d'Esquadra reforçaran a partir d'aquest dimarts la presència a les portes de les presons per evitar el bloqueig, en un intent de temperar la situació creada, però mirant d'evitar, cosa que, fins ara, amb molta mà esquerra han aconseguit, que un conflicte polític acabi derivant en un altre de molt pitjor d'ordre públic. Cosa no impossible atesa la situació de tensió existent a les presons. El manual de la política porta a tenir diligència quan es produeix un problema i un té la impressió que, aquest cop, no ha estat així i a més s'ha obert un passadís perquè altres sectors socials segueixin un camí idèntic aprofitant la campanya electoral ja en marxa, encara que legalment només sigui la precampanya.

La metxa d'una crisi imprevista

Que en plena aprovació a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de la llei d'amnistia, el Partit Popular, Vox i Ciutadans hagin reunit, aquest diumenge, unes 500 persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar, demostra ben clarament que l'acceptació entre l'espanyolisme a Catalunya igual no és la que se'ns diu. El soroll que la dreta desplega pot tenir una acollida important a Madrid, potser a Andalusia, Extremadura o a les dues Castelles, però no en molts altres llocs.

De vegades es confon el que fan els jutges a Madrid, els partits als seus quarters generals de la capital del regne, els mitjans subvencionats de l'autonomia d'Isabel Díaz Ayuso, bé siguin diaris, ràdios o televisions amb les preocupacions de la gent. Unes 500 persones, segons la Guàrdia Urbana, són realment molt poca gent. És per fer-s'ho mirar i reflexionar, seriosament, sobre si aquest és el camí que la dreta espanyola ha de seguir a Catalunya. No hi pot haver una esmena més gran a la totalitat de l'electorat que l'absentisme davant d'una qüestió tan fonamental i que fa temps que ocupa portades i més portades de diari.

És més: és molt probable que entre càrrecs públics i militants siguin bastants més que les 500 persones que s'han apropat aquest matí de diumenge a protestar al centre neuràlgic polític de Catalunya. Però encara que això sigui una veritat irrefutable, la dreta no pensa arriar aquesta bandera i està disposada a cometre els mateixos errors del passat. Aquells que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana: pobres resultats i una impossibilitat permanent a aspirar a formar part de majories polítiques de govern. Les seves úniques figures institucionals, els alcaldes de Badalona, Xavier García-Albiol, i de Castelldefels, Manuel Reyes, fa temps que van aprendre la lliçó i el partit el miren amb una de prudent i educada mitjana distància.

La dreta està disposada a cometre els mateixos errors del passat, que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana

Però Madrid i la dreta espanyola necessita viure d'unes certes dosis d'anticatalanisme que fluctuen també en funció de les seves necessitats. La història sempre es repeteix: no hi ha res més fàcil a la capital espanyola que atacar la identitat catalana. De vegades és la llengua, d'altres la cultura i sempre la nació. Es retroalimenten en el seu anticatalanisme sense entendre que mesures com la de l'amnistia, més enllà d'un redactat o un altre de la llei, troben un suport ampli del conjunt de la societat i un rebuig igualment intens dels sectors intolerants que prefereixen la judicialització de la política, que siguin els magistrats els qui acabin decidint què és el que vol la ciutadania i què és el que es pot i el que no es pot fer.

El fracàs de l'espanyolisme a Catalunya contra l'amnistia

A la Catalunya que no plou i que pateix una gran sequera, l'aigua i la neu caiguda aquest dissabte és, sense cap discussió, una gran notícia. Mai tants sectors econòmics del país s'han alegrat tant per una cosa tan corrent com que a l'hivern plogui i en cotes superiors als 600 metres es produeixin una o dues nevades. Imatges de postal al Pirineu, en mig d'una Catalunya blanca amb carreteres tallades a nou comarques catalanes —la Vall d'Aran, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, el Berguedà, el Solsonès, la Cerdanya i el Ripollès— i un respir per a les estacions d'esquí, els pagesos, els embassaments i els rius del país, amb precipitacions que, en molts llocs, no es recordaven des de fa un any i mig.

També una treva per als municipis de la costa nord del país, que si bé en menors dimensions, han rebut entre 20 i 30 litres d'aigua, molt poc, tenint en compte el que ha caigut a la zona nord del país. Els pagesos han vist regats els seus camps, però les seves dificultats continuen sent importants. Hauran de continuar collant les administracions i els partits polítics perquè es conscienciïn que amb paraules o almoines el futur del país que tenim és impossible. I revertir el present per tornar a uns anys enrere, una fantasia.

És curiós, com ho ha entès abans la ciutadania que els poders públics. Fins ara, les protestes que estan duent a terme els pagesos, són realment exemplars, però també ho és el comportament cívic d'aquells qui es veuen immersos en alguna de les accions de protesta. En dues ocasions, durant els darrers caps de setmana, he comprovat com es generaven cues que arribaven a les dues hores i els vehicles afectats, lluny de mostrar la seva irritació, se solidaritzaven amb els pagesos pujats als seus tractors. No sé si el Govern, però també els partits, han pres consciència de l'expansió de la problemàtica entre la ciutadania, tancats als seus despatxos de la capital.

Els pagesos han vist regats els seus camps, però les seves dificultats continuen sent importants

No recordo un moment en els darrers anys en què la problemàtica de la Catalunya abandonada irrompés amb tanta força i deixés al descobert les costures d'un país que, lluny de sentir-se orgullós, té un sentiment combinat de deute i admiració. És cert que al món informatiu actual, les notícies desapareixen a una velocitat vertiginosa, però la combinació de la sequera crònica que assola el país i la problemàtica de la pagesia ha escalat com mai en el tauler de les notícies d'alt interès. Això, combinat a una irritació alta dels afectats, fa pensar que aquest tema continuarà sent important en els mesos que venen.

Un dia de pluja i neu

A l'espera de com quedi el nou redactat de la llei d'amnistia que es donarà a conèixer en les pròximes hores, i que serà sotmès a aprovació el matí d'aquest dimecres en la comissió de justícia del Congrés dels Diputats, el més cert de tot plegat és que la llei es modificarà. Totes les declaracions del PSOE i de Pedro Sánchez sobre la impossible modificació de la llei, l'obligat compliment amb Europa, l'última proposta és l'última proposta, i frases per l'estil han topat de cara amb la realitat: sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre.

Dues eren les reclamacions i totes dues es modificaran: terrorisme i traïció. També es modificarà la malversació, en aquest tema fent cas al dictamen de la Comissió de Venècia sobre l'amnistia, l'esborrany de la qual va ser filtrat la passada setmana pel govern espanyol com a salvavides al trencaclosques en què havia convertit el ministre de Presidència i de Justícia, Félix Bolaños, la negociació. Per cert, el promotor de les línies vermelles al text que volia Junts ha anat abaixant les barreres a poc a poc. Aquí tenim una de les explicacions del perquè una negociació de setmanes ha durat mesos. El redactat del terrorisme, sobre el qual han girat bona part dels debats, inclou només aquells delictes que hi tenen a veure en termes del dret internacional i no segons el restrictiu Codi Penal espanyol. En el cas de la traïció passa una cosa similar i allunya sobre el paper situacions imaginatives de la justícia espanyola que hem vist amb Manuel García-Castellón i amb el jutge Joaquín Aguirre.

Tres reflexions més. L'estratègia del PSOE s'ha anat erosionant amb els successius impactes mediàtics de les últimes setmanes. Després de la dolorosa derrota a Galícia, l'escàndol del cas Koldo, que va passar a ser el cas Ábalos, d'allà el cas Armengol i, finalment, el cas Sánchez. Avui el president del govern espanyol està enmig de dos casos de corrupció de fort recorregut: el cas de les mascaretes i el rescat d'Air Europa. En tots dos, el nexe és Sánchez i la seva fortalesa ja s'està ressentint. La legislatura ha començat a trontollar i ni l'amnistia ni els pressupostos no són, ara com ara, una taula de salvació segura a mitjà termini. Això ho sap el PP, que no deixarà anar la presa, i ho comencen a notar els socialistes que intenten, sense èxit, buidar l'aigua d'un bot amb massa forats.

Sense una llei acceptada pels independentistes, no hi ha legislatura espanyola, i Junts per Catalunya estava disposada a tombar el vell projecte de llei si no s'eixamplava el perímetre

Segon, amb l'amnistia aprovada, s'inicia una nova legislatura. No és el punt final per a Sánchez, sinó el principi de la fase dos. Què està disposat a cedir per continuar al govern? La negociació de pressupostos donarà les primeres pistes, però la vicepresidenta Montero no té, ni de bon tros, els comptes públics aprovats. Ara comença el seu autèntic Himàlaia. Tercer, una bona llei d'amnistia no garanteix una solució ràpida de tots els casos pendents de judici o jutjats, ni en dona una garantia total. Pensar que la justícia espanyola ho posarà fàcil amb aquest govern és una utopia. Si no, ja ho veurem. Però la llei hi serà per al present i per al futur. L'aprovació només la podia fer el PSOE, les altres coses depenen de conjuntures polítiques presents o futures.

També serà interessant veure els moviments de la justícia espanyola a partir d'ara. Perquè si alguna cosa està clara, és que el xoc de poders entre el legislatiu i l'executiu, d'una banda, i el judicial, per l'altra, donarà en els pròxims temps molts titulars. La guerra ja no és de trinxeres, sinó en camp obert.

Sánchez cedeix i amplia l'amnistia

Encara que sigui per un dia, el Parlament de Catalunya s'ha convertit aquest dimarts en la casa dels pagesos. Almenys, la caixa de ressonància de les seves reclamacions i també de les seves desgràcies. Igualment, de la seva solitud. Del seu abandonament. De la incomunicació entre la ciutat i el camp, amb dinàmiques diferents i velocitats diferents. El pagès només sap apostar a futur. Necessita veure un horitzó a la seva activitat. Un motiu per a l'optimisme enmig d'un món que se li està escapant i que, a més, sembla que no compta amb ell. Entenc que tot això és molt difícil d'entendre a la ciutat, on la gent cada vegada té menys oficis i es conforma amb tenir feina. Que no és poca cosa. Però el pagès que només vol veure la terra, la terra i la terra no pot participar en aquesta superficialitat de la ciutat.

Com és normal, no van agradar en excés les crítiques dels pagesos, que en un to més que correcte van posar de cap per avall el que s'havia fet en les últimes dècades. Perquè aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard. Siguem clars: les polítiques dels diferents governs no han estat pensades per a la pagesia. Tampoc no són tants, pensen als quarters electorals dels partits, suposo. Si fem cas a les últimes dades del 2020, ara seran pitjors, la població activa agrària ascendia a poc més de 70.000 persones, la qual cosa suposa unes quantes dècimes més del 2% de la població activa de Catalunya.

Menys d'un camp de futbol com el vell Camp Nou, deu pensar algun saberut i ben pagat expert a posar el termòmetre electoral. En aquest corrent d'invisibilitat del sector, fins i tot van perdre el nom de la conselleria per integrar-se a un amb més missatge, que es diu ara: Conselleria d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Qui no està a favor de la lluita contra el canvi climàtic que omple pàgines de diaris i una infinitat de reflexions sobre el futur del planeta? Ara recuperaran el vell de Conselleria d'Agricultura, Pesca i Ramaderia, que ja va ser la targeta de vista del veterinari Agustí Carol en el primer govern de Jordi Pujol el 1980.

Aquí i a tot arreu, amb aquest sector primari de l'activitat productiva del país sempre s'arriba tard

Tenint en compte els pocs debats monogràfics que s'han fet al Parlament sobre el sector del camp, l'anterior va ser el 2014 sota la presidència d'Artur Mas i n'hi havia hagut un altre el 2010 amb José Montilla de president, sospito que s'acabaran abans els pagesos o el nombre de persones que es dediquen al camp anirà minvant irremeiablement. Ja sé que el país té moltes urgències i prioritats i que la política sempre és escollir, prioritzar. Triar el que és urgent o important. El que dona rèdit electoral o el que genera progrés al país. El que fonamenta un país amb un futur millor o el que són polítiques innovadores en noves àrees més pròpies de països rics quan som un país pobre i mal finançat.

Per molts motius, em sento molt pròxim a les reivindicacions dels agricultors. Conec el seu patiment i no fan comèdia. Com que són enormement llestos, saben que el focus d'aquest dimarts és passatger i ben aviat tornaran a desaparèixer, a fer-se invisibles les seves reclamacions. Però no seran només ells els sacrificats. Ho acabarem patint tots.

Els pagesos prenen el Parlament

La decisió del Tribunal Suprem dels Estats Units que rebutja l'eliminació de la papereta de Donald Trump de les primàries republicanes, en contra del criteri establert a l'estat de Colorado, suposa, a la pràctica, una important victòria de l'expresident i, indirectament, un impuls al seu retorn a la Casa Blanca. Les esperances demòcrates que la justícia apartés Trump de la cursa presidencial no s'han vist complertes i la possibilitat que Amèrica del Nord es llanci a un futur desconegut —o, més ben dit, massa conegut— torna a ser una realitat. No hi ha dubte que Trump s'emportarà sense cap oposició important la nominació del partit republicà i això quedarà plasmat de manera irreversible en les primàries d'aquest superdimarts en què s'escullen els delegats per a la convenció en 21 estats del país.

Encara que té altres causes penals pendents, tot apunta que Trump es troba ja definitivament en el carril adequat per aspirar a la reelecció. Les enquestes que es publiquen als Estats Units, un país que té molta tirada a conèixer permanentment l'estat d'ànim de l'opinió pública, no fan altra cosa que eixamplar la distància entre Trump i el president Joe Biden, en benefici del primer. El cap de setmana passat, una enquesta de Siena College per a The New York Times donava dades desoladores per a Biden: el rebuig del president s'eleva al 47%, el més alt de la seva presidència; el candidat republicà avança per cinc punts el demòcrata (48% a 43%), amb gairebé el 10% d'indecisos; la majoria dels electors consideren que l'economia nord-americana està mal gestionada o, directament, que les mesures aplicades durant el mandat de Biden els han perjudicat directament. I una última dada que no és poca cosa: les minories en què Biden va assentar la victòria, com són els afroamericans o els hispans, fins i tot les dones, són els més descontents.

Si hi afegim els dubtes sobre la salut de Biden, que només s'ampliaran en els propers mesos, o els seus problemes de memòria als seus 81 anys, el panorama que té per davant l'inquilí de la Casa Blanca és de tot menys esperançador. Les enquestes posen també en relleu un fet que és preocupant per la rapidesa en què ha girat full l'electorat republicà, com és la implicació de Trump en els greus fets de l'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021. Més enllà que el Tribunal Suprem no hagi eliminat la seva papereta i li hagi obert la possibilitat real a la reelecció, la societat nord-americana no hauria d'haver oblidat el perillós salt d'aquells esdeveniments que van impactar l'opinió pública mundial. Unes imatges que hem vist en altres països del món i que pensàvem que no veuríem mai a Washington i que, al capdavall, van traslladar la pitjor part de la política de confrontació i del populisme.

Tot apunta que Trump es troba ja definitivament en el carril adequat per aspirar a la reelecció

Haurien de canviar molt les coses perquè a la cita electoral del 5 de novembre Biden sigui capaç d'obtenir la reelecció. La distància comença a ser important i encara que Trump és imprevisible, el desgast que pogués tenir en aquests mesos sembla més que amortitzat. El personatge, amb les seves complicacions, és capaç de retenir el 97% dels que el van votar fa quatre anys, mentre que el seu rival només consolida el 83% amb fugues importants. En un marc electoral en què tot es decideix entre dos candidats, aquesta diferència de 14 punts és abismal. Encara que en els últims temps s'ha especulat que Kamala Harris podria deixar la seva condició de tiquet de Biden a una figura demòcrata més important com a candidata a vicepresidenta, no sembla que ningú amb posat de guanyador estigui disposat a agafar aquest relleu.

També s'ha especulat que Michelle Obama, la dona de l'expresident, podria ser una solució demòcrata si les opcions de Biden es van deteriorant o el seu estat de salut empitjora. Mentre aquest rumor s'expandeix, Michelle Obama, que va fer 60 anys el mes de gener passat i conserva intacta la seva popularitat, guarda silenci i respon una frase tan previsible com que no en vol saber res, de política.

Trump ja té via lliure

El jutge Manuel Marchena ha reaparegut i ho ha fet quedant-se el Tribunal Suprem una causa contra el president de la Generalitat a l'exili, Carles Puigdemont, per investigar-lo pel delicte de terrorisme en el sumari de Tsunami Democràtic. No ha valgut de res l'informe de la tinenta fiscal esmenant als fiscals de sala d'aquest tribunal la seva opinió, pràcticament unànime, que calia obrir una causa per terrorisme. És més, la sala segona del Suprem dona validesa a la posició de la junta de fiscals i deixa de banda la posició oficial de la Fiscalia. Com si es tractés de l'M1 Abrams, el millor carro de combat del món, la piconadora judicial esclafa tot el que té al seu voltant i el Madrid de la judicatura cinc estrelles sembla haver decidit que toca anar per feina enmig de la venjança gens indissimulada per tombar el govern espanyol i posar fi com més aviat millor a la carrera política de Pedro Sánchez.

L'exposició de 32 pàgines de la Sala Penal del Suprem, en les quals es desenvolupa l'evolució del delicte de terrorisme a l'estat espanyol amb l'única finalitat d'argumentar la imputació del president en l'exili, Carles Puigdemont, pel cas de Tsunami Democràtic és realment sorprenent. Si no fos perquè ja ho hem vist gairebé tot i la capacitat de sorpresa acaba sent nul·la. Hi ha en ella un gir jurídic més propi d'un escrit d'una novel·la de ciència-ficció que d'una resolució judicial. No se l'acusa pel que va fer, sinó pel que no va fer i amb un argument impossible de mesurar. Així, s'admet que no va fer cap actuació concreta, ni va donar cap ordre de provocar aldarulls, però se l'encausa per omissió i per no haver emprat el seu "suport carismàtic" per ordenar que s'aturessin les protestes contra la sentència del procés, la tardor del 2019.

Amb aquest moviment del Suprem es pretén enviar un missatge als negociadors de l'amnistia que hi haurà no pocs independentistes que en quedaran fora.

Ja hem parlat en ocasions anteriors sobre les vares de mesurar un suport carismàtic, i reconec que cada vegada que ho he vist escrit m'ha provocat hilaritat, si no fos perquè el tema és molt seriós i té una clara intenció penal. També he de reconèixer que el suport carismàtic és, d'una banda, un intangible, però per una altra, un valor imprescindible en un dirigent polític. Difícilment et pots defensar si ets un expresident de la Generalitat. Com dius que no tens suport carismàtic! I el que és pitjor, qui et creurà? Aquesta no és l'única perla de l'escrit, ja que, per exemple, en els seus esforços per equipar Tsunami Democràtic a la kale borroka li adjudica de moviment, quan era una plataforma tecnològica anònima. Perquè enlloc no s'estableix una jerarquització de la plataforma ni s'hi detalla qui en són els responsables.

És obvi, a més, que amb aquest moviment del Suprem es pretén enviar un missatge als negociadors de l'amnistia que amb els redactats que s'han anat coneixent —bàsicament el que va ser rebutjat pel Congrés fa unes setmanes perquè el que ara s'està ajustant es desconeix— hi haurà independentistes, i no en seran pocs, que en quedaran fora. Continuen sobrant-hi terrorisme i traïció, encara que no hi hagués fets imputables al moviment independentista ni de terrorisme ni de traïció. Això és així des que es va anunciar el pacte d'investidura de Pedro Sánchez i ara es veu amb més nitidesa que l'acord del mes de novembre passat va despertar, com no s'havia produït des de l'època d'Adolfo Suárez, tot l'estat dorment contra un president del govern. I hi ha hagut la combinació perfecta amb l'esclat —perfectament orquestrat— de la corrupció pel cas de la compra de mascaretes, que ja té unes quantes víctimes socialistes.

Perquè si primer va ser un exporter d'un prostíbul i el seu protector, l'exministre José Luis Ábalos, aquest ja ha assenyalat la presidenta del Congrés, Francina Armengol, en titllar d'estafa el que va fer quan era presidenta de les Illes Balears, ja que sí que es va produir un perjudici a les arques públiques. I escalfant al banc dels acusats per ocupar els pròxims titulars, figura el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, expresident de les Canàries, que suposadament també va canviar contractes per pagar les mascaretes amb fons europeus. Realment, el PSOE no és davant d'una pluja fina de males notícies; és el diluvi universal.

Marchena es queda la carpeta Puigdemont