close
    • chevron_right

      Sam & Jak, Cirencester: ‘A lovely story of skills and good taste’ – restaurant review

      news.movim.eu / TheGuardian · Yesterday - 05:00

    If you’re looking for a restaurant worth being on first-name terms with, book a table at Sam & Jak

    Sam & Jak , 2 Cricklade Street, Cirencester GL7 1JH (01285 704 478). Starters £8-£15, mains £16-£37.50, desserts £5-£8, wines from £27

    On a warm, late-summer afternoon, Cirencester feels like a personable place to be. There’s a whole shopping parade here, along Black Jack Street, studded with businesses with which you can be on first-name terms: a coffee shop called Keith’s, a bookshop called Octavia’s, a fine and sturdy butchers, thick-glossed with heritage, called Jesse Smith. And there, on the other side of Market Place, in the shadow of St John Baptist church, is Sam & Jak .

    Continue reading...
    • El chevron_right

      Contact publication

      pubsub.blastersklan.com / elnacional · Yesterday - 03:30 edit · 3 minutes

    Diuen que ens hem avorrit del ceviche. Que hi és on no hi hauria de ser. Alguns el tracten com una plaga que ha infectat els menús de la ciutat. I en part tenen raó, però no del tot. Perquè demonitzar una recepta fa mal als cuiners que l’han portada del seu país i cal posar-hi context. Que estem farts de veure els mateixos plats, d’aquí i d’allà, travats en un carta sense solta ni volta? Sí. Que el ceviche és un plat exquisit i no volem deixar de tenir llocs que en cuinin deliciosament a Barcelona? També. I que quin n’és un, d’aquests llocs? La Taberna Pueblo Libre, al barri de Sant Antoni. 

    Diu el cuiner Pablo Ortega que la cuina li va canviar la vida: quan era més jove, no sabia ben bé que fer al món, i davant dels fogons va trobar la seva vocació. Primer, a Lima, va treballar en una cevicheria. Mentrestant, la seva mare havia deixat el país per buscar la prosperitat a Espanya. Un cop ben establerta, Ortega hi féu cap i aterrà a Madrid al 2012. Primerament, pensà que no trobaria feina de cuiner, però s’equivocava: va acabar treballant a l’Astrid y Gastón, el restaurant del xef peruà més conegut arreu del món, en Gastón Acurio, que aconseguí que la cuina peruana rebés el reconeixement mundial que es mereix. 

    Disseny sense títol (3)
    Foto: Pueblo Libre (IG)

    La vida a la cuina dugué a Ortega fins a Barcelona, on trobà l’oportunitat d’obrir el seu propi negoci, Taberna Pueblo Libre, en record del districte de Lima que el va veure créixer. Allà hi fa les receptes de sempre, cuina tradicional peruana i també cuina criolla, ja que el receptari del Perú s’ha nodrit de les onades de migrants italians, japonesos i xinesos que han aportat ingredients i tècniques propis. 

    Entre els coneixedors de la gastronomia que es cou a la ciutat, la Taberna Pueblo Libre és un lloc on hi mengen els peruans. Això sol ser sinònim d’autenticitat i de poder fer un petit i breu viatge a mossegades. Perquè la cuina té molt a dir de la història d’un país i de la seva societat. I què ho té, tot això? És el fet que aquí van més enllà dels clàssics internacionals de la cuina peruana: que a més del ceviche i de la papa a la huancaína, també hi fan coses poc vistes a la ciutat, com ara: la patita amb maní, que és pota de vaca, desossada i guisada amb salsa de cacauets; el cau cau, que és com el nostre de guisat de tripes (de vaca); sopa seca amb carapulcra, que és un guisat de papa seca, és a dir, patata deshidratada, amb ceba i diversos pebrots picants, porc fregit, acompanyat de spaghettis cuinats peruanament, amb salsa de julivert, achiote per donar-li un toc de color i all mòlt; o ají de gallina, on la carn de gallina s’esfilagarsa i es barreja amb una crema d’ají mirasol (un pebrot groc peruà) i s’acompanya d’ou dur, olives negres i arròs. 

    Al menú de migdia de Pueblo Libre, a 15,90€, hi tens un ceviche de corball i marisc de primer

    La carta de Taberna Pueblo Libre és prou llarga com per repetir-hi amb freqüència i prou curta com per no perdre-s’hi sense remei, i si passés, només cal preguntar què és, per exemple, la causa de cranc, i l’equip de sala, amable i resolutiu, resoldrà qualsevol dubte perquè la travessia per aquest bocí de gastronomia peruana sigui boníssima. A més, si vols aventura amb comptagotes, sempre tindràs l’opció de fer el seu menú de migdia, per 15,90€, on hi tens un ceviche de corball i marisc omnipresent de primer, i aquesta setmana, plats com l’anticucho de pollastre, el picant de carn (un guisat de carn de vedella picant) i l’arròs saltejat amb marisc, d’origen xinès. Amb beguda i postres inclosos: vi, refresc o copa de cervesa i pastís tres leches per sortir amb ganes d’explicar-ho als amics per tornar-hi ben aviat.

    La taverna de poble de Barcelona on van aquells que volen menjar com a Lima
    • chevron_right

      Grassy, herbal and sweet: How peas on toast is edging out avocados for brunch

      news.movim.eu / TheGuardian · 2 days ago - 16:00

    Household staple is now on the menu of a wide range of restaurants, and featured in recipe books by famous chefs

    Smashed green vegetables for brunch have become a fixture on British tables over the last decade – but the avocado might finally be edged off the organic sourdough by a new topper. Peas on toast is now officially a thing.

    The hashtag #peasontoast has had more than 3.3m views on TikTok and Google searches for “peas on toast” have increased by 133% this month. The dish is now on the menu of a wide range of restaurants and featured in recipe books by some of the UK’s most celebrated chefs.

    Continue reading...
    • chevron_right

      Restaurant owner in UK ‘lost for words’ after digger rams into historic building

      news.movim.eu / TheGuardian · 2 days ago - 12:29


    Harriet Bolland offers reward and Nottinghamshire police appeal for information over incident at Grade II-listed Mucky Duck

    The owner of a Grade II-listed restaurant that was damaged by a stolen digger has offered a reward for information about the incident.

    The Mucky Duck in Drakeholes, Nottinghamshire, was rammed repeatedly by a digger at about 11.50pm on Wednesday, police said.

    Continue reading...
    • chevron_right

      Chain restaurants are a moment of dependable zen on a helterskelter day | Grace Dent on restaurants

      news.movim.eu / TheGuardian · 3 days ago - 11:00 · 1 minute

    They may never dazzle, but your favourite fast food chain never really burns its bridges

    Restaurant food can be the epitome of comfort eating. That may sound a strange thing to say, because the entire process of visiting a restaurant requires pulling on a combo of accoutrements to make yourself acceptable to the outside world: pants, matching socks, mascara. It also usually involves a painful experience with a parking app and a table troublingly close to “other people”, whom we all by and large agree are hell.

    But there is a side to eating out that is rarely celebrated, and that thrives on providing a moment of comfort: the chain. Come as you are, come dishevelled, hungover, heartbroken, alone or with a rabble. We’re not going on a culinary journey; rather, this is a culinary cul-de-sac where you’ve been doing a three-point turn for the past 20 years. In fact, I’m fairly sure that, at a moment’s notice, I could step in for the 2pm-10pm shift at Wagamama , say, because I’ve been eating its yaki udon since about 1995; my order rarely deviates and my love never dwindles. Everybody needs one restaurant in their repertoire where they accept the menu from the server just to be polite. We already know that list, that font, that drinks selection. A trip to Pizza Express or Nando’s will never rock your world, but the fact that you can visualise exactly how your butterfly chicken with macho peas will look before you’ve even walked through the door will bring a moment of dependable zen to a helter-skelter day.

    The second episode in the new series of Grace Dent’s Comfort Eating podcast goes live on Tuesday 3 October. Listen to it here . Her new book of the same name is published on 5 October by Guardian Faber, priced £20; to order a copy for £16, visit guardianbookshop.com

    Join Grace in London, Manchester or via a live stream for a series of Guardian Live events during October where she will be discussing the book. Tickets available here .

    Continue reading...
    • chevron_right

      Made-up New York restaurant goes from internet joke to one-night-only reality

      news.movim.eu / TheGuardian · 6 days ago - 17:45

    The idea behind Mehran’s Steak House might have been cribbed from an earlier faux opening in London six years ago

    A “fake steakhouse” that started as “an elaborate joke” between a group of tech industry friends has gone viral after putting on its first sitting, for 140 people and members of the media, in New York City.

    Mehran’s Steak House, which had previously only existed as a Google Maps listing created by the roommates of Mehran Jalali, the 21-year-old founder of an AI startup, drew diners to its first – and last – night on Saturday.

    Continue reading...
    • chevron_right

      Lagerita time! Six delicious, thoroughly tested beer cocktails to make at home

      news.movim.eu / TheGuardian · 7 days ago - 13:00

    It’s amazing what you unleash when you mix lager with vermouth, or tequila, or Aperol. Here are some of 2023’s most exciting combinations

    The beer cocktail has its roots in the vulgar pastime of beer adulteration: putting stuff in beer to make it stronger (like whiskey) or weaker (such as lemonade). Over the last decade or so, however, beer has begun to appear on the cocktail menus of cool establishments. At their best, beer cocktails are sophisticated and delicious. At their worst, they can be deeply weird.

    At Acme Fire Cult in Hackney, London, they serve something called a spent grain miso radler, which consists of bourbon mixed with miso syrup and pilsner. It’s a very in-house creation: Chef Daniel Watkins makes his own miso from spent grain – a leftover from the brewing process – supplied, like the Disco Pils used in the cocktail, by the onsite 40Ft Brewery . You would be hard-pressed to recreate such a drink at home, but it is a great accompaniment to the restaurant’s homemade ferment and pickle plate.

    Continue reading...
    • chevron_right

      Tendril, London: ‘A hotbed of vegetable-love’ – restaurant review

      news.movim.eu / TheGuardian · Sunday, 24 September - 05:00

    Vegan Tendril has put down roots in meaty Mayfair and is doing smart things with great produce

    Tendril , 5 Princes Street, London W1B 2LQ. Lunch discovery menu £35, dinner £45, à la carte £5.50-£19, wines from £33

    In the heart of red-meat Mayfair, there’s a hotbed of vegetable-love. To the right, in a small parade, there’s Neat Burger , knocking out pea protein and corn-based patties, dyed what they think are the right colours by the addition of beetroot and turmeric. To the left is the Dutch-born Avocado Show . Granted, there are outbreaks of animal along the way, but the menu is mostly vegetable-led, that vegetable being the worryingly thirsty avocado. They will even make you a burger in which the bun has been substituted for two halves of an avocado. On the one hand I should try it before passing comment. On the other, don’t make me.

    Continue reading...
    • El chevron_right

      Contact publication

      pubsub.blastersklan.com / elnacional · Sunday, 24 September - 03:30 edit · 7 minutes

    Aquest estiu vaig gaudir del dinar més especial de la meva vida, potser només comparable al primer cop que vaig estar a l'Hisop d'Oriol Hivern. Aquesta vegada, però, l'experiència gastronòmica no va ser a Barcelona. Tampoc a Catalunya, de fet. Per ser exactes, més aviat us hauria de dir que no va ser ni al primer món, sinó en un restaurant que semblava dels anys setanta, seguia un model de negoci dels anys vint –però dels anys vint del segle vint- i, per si no n'hi hagués prou, tenia uns proveïdors dignes de l'edat mitjana. Si m'ho permeteu i sense voluntat de fer-vos dentetes, doncs, em disposo a explicar-vos les millors tres hores que he viscut mai assegut a taula.

    Una taverna a l'amagatall de Tito

    Abans d'anar a la teca, permeteu-me començar pel principi. Aquesta història té lloc a Croàcia, un país que fa a penes trenta anys vivia encara amb els paràmetres d'un sistema econòmic socialista i que no fa ni vuit mesos que tot just va adoptar l'euro com a moneda. Més enllà de les ciutats idíl·liques de la vella Dalmàcia com Split, Dubrovnik, Trogir o Zadar, malaltes totes elles d'una profunda carcassonització que impedeix caminar dues passes sense topar-se amb una gelateria, una creperia, una botiga de souvenirs o un museu de Joc de trons, hi ha la Croàcia mediterrània i no turística que viu encara un esglaó per sota de la globalització, amb zones paradisíaques que només semblen conèixer els croats i que han vist com l'huracà del turisme internacional, amb la grapa posada ara a Montenegro i Albània, els passava de llarg, És el cas de l'illa on vaig anar de vacances aquest estiu i de la qual vaig jurar no escampar-ne el nom al fantasma de Josip Broz, àlies Tito. Des d'aleshores visc amenaçat en cas d'incomplir la meva promesa.

    Konoba Senko_Vis_1
    La terrassa del restauranyt, decorada únicament amb una parra.

    En aquesta illa amb dos únics pobles, escassos dotze quilòmetres de carretera i només un hotel amb llicència d'hotel, en una cala de difícil accés s'hi amaga un restaurant que únicament és restaurant per a Google, ja que segons el seu amo allò és senzillament casa seva. Trobar-lo és com descobrir un secret, principalment perquè no hi ha cap rètol que indiqui que allà s'hi serveixen dinars, ni tampoc cap pissarra amb el menú. "Sorry, it's a restaurant?", va preguntar-li la meva senyora al propietari després de caminar deu minuts per un camí de cabres, aparèixer a una cala d'aigües cristal·lines i dubtar de que aquella caseta sobre la roca, precipitada ben bé al mar, fos un restaurant. "Yes, of course", va respondre-li l'home, que feia una fila a mig camí entre Ernest Hemingway de vell i l'avi del Barça, amb profunda barba blanca i aquell aire de llop de mar capaç d'enfrontar-se a un tauró. Assenyalant-nos les cadires d'una taula que hauria fet les delícies del responsable de localitzacions de Mamma Mia!, vam asseure’ns per entaular-nos sense saber, encara, que a escassos metres d'aquella platja hi havia la cova que durant la II Guerra Mundial va servir-li de base secreta al mariscal Tito, líder dels partisans iugoslaus. Tampoc no sabíem que aquell dinar seria un meravellós exemple del titisme que va promoure durant dècades, basat en un socialisme construït sobre l'explotació dels recursos propis i la política de l'autogestió.

    Un menú degustació d'un altre planeta

    A un servidor no li agrada gaire el peix. No me n'amago pas, al contrari, ja que sempre he dit que ni sóc ni crític gastronòmic ni, per favor, sóc prescriptor de res. Senzillament m'agraden els restaurants i els bars que serveixen una cuina o unes copes amb ànima, una història al darrere i una profunda connexió amb el lloc d'on són. "A selection of fresh fish to the island", va dir la filla de l'home de la barba quan va explicar-nos l'únic menú existent, consistent en tres tandes de plats: uns entrants en forma d'assortiment inicial de cinc plats amb sardines, seitons, bonítol escabetxat, olives d'una olivera que vèiem des d'on estàvem asseguts i, per sort, formatge de les ovelles que ella mateixa, segons va dir-nos, pasturava cada dia. La meva cara davant aquell fatídic quintet titular ple de peix blau que mai no menjo va ser tot un poema, però encara ho va ser més quan va dir-nos que de primer plat hi havia sopa de peix i de segon plat "steak of dogfish", que àvidament vaig córrer a preguntar què rediantre era. Fent el gest de clavar-me una daga mentre deia "Excalibur!", vaig entendre que per a dinar menjaria filet de peix espasa mentre em sentia un jugador d'esgrima a qui acabaven de derrotar.

    L'assortiment inicial de cinc petits platets.
    Els entrants del menú degustació, amb unes olives negres en primer terme que feien llepar-se els dits. 

    Tots els meus temors van dissipar-se, però, quan va resultar que no només el formatge era increïblement meravellós, sinó que les olives i els seitons, maridats amb aquell vi blanc natural sense voler natural, eren una delícia. Després de trenta-quatre anys renunciant enèrgicament a la sopa de peix cada cop que la meva àvia en feia, ara resulta que l'estava devorant amb la fam d'un nàufrag. L'escena era tan impactant que la meva acompanyant va gravar-ne un vídeo, va enviar-lo a la meva mare i la resposta va ser preguntar-li si tenia febre. L'única febrada que m'estava capgirant la percepció de la realitat era la de sentir-me dins una experiència gastronòmica, purament autèntica, per la qual a Catalunya molts pagarien 170€ i en farien deu stories a Instagram. Quan després de la sopa va aparèixer de nou el senyor amb el peix espasa sencer i va dir-nos que l'havia pescat aquell mateix matí amb la seva barca, de fet, vaig buscar la càmera oculta que no vaig trobar. Després de fotre'l a la graella uns minuts, amb un foc idèntic al dels avantpassats dels nostres avantpassats -els de fa cinc segles i també als de fa cinc mil anys-, ens en va servir dos filets amb guarnició que em van posar la pell de gallina. Les postres, amb pastetes casolanes i un gotet de vi dolç semblant a la mistela que fa un amic meu al garatge de casa seva, van ser el colofó final d'aquell àpat a tocar del mar que, més que de 'quilòmetre zero', era de centímetre zero.

    Quan l'autenticitat és el millor màrqueting possible

    Evidentment no vam pagar amb targeta, ja que allà no hi havia cobertura ni ganes que n'hi hagués. Menjar dins aquell oasi temporal durant tres hores ens va costar 40€ per persona, que més o menys és el que costa sortir a sopar un dia qualsevol al carrer Enric Granados i que t'atraquin a mà armada amb algun ceviche de no sé què i quatre tristes croquetes congelades. A l'hora de pagar, quan vaig veure que al costat de la caixa hi havia tres o quatre llibres amb la cara de l'avi del Barça croat, vaig gosar preguntar-li amb el meu anglès matusser si aquell senyor de la foto era el mateix home de la barba que m'estava cobrant, cosa a la qual va respondre afirmativament amb un "I'm a writer" que mitja hora després Google va contextualitzar-me: el llop de mar resulta que es deia Senko, era un filòsof conegut a tot Croàcia, havia escrit desenes de llibres i vivia retirat des de fa dècades a l'illa més recòndita i paradisíaca de la Dalmàcia, on fa anys que reflexiona, en llibres o articles, sobre la supervivència a illes petites i allunyades de la globalització.

    Senko Karuza_Vis
    El nostre heroi Senko remenant una copa del vi que segurament ell mateix ha conreat.

    Curiosament va ser Google, possiblement l'eina més important d'aquest món interconnectat, qui va informar-me que acabava de dinar a casa d'un filòsof, però casualment també havia estat Google qui m'havia conduït fins allà, ja que hi ha amagatalls que ni de la globalització saben escapolir-se. Per sort, més enllà d'això, tot el que vaig poder viure en aquella taberna de postal va resultar ser absolutament diferent del que estem acostumats a entendre com a 'restaurant de platja', com a 'menú degustació' o com a 'producte de proximitat', potser perquè el món actual, malgrat que pretengui cada dia omplir de paraules un fotimer de conceptes nobles, en realitat el que fa no és més que embrutar una pila de conceptes nobles amb paraules buides. Afortunadament, però, un plàcid migdia d'agost el màrqueting capitalista no va asseure's a taula mentre durant tres hores gaudia d'un dinar autènticament 'sostenible', un concepte molt de moda i que en realitat és tan anticapitalista com el fantasma de Tito, que just en aquest moment, amb veu baixa i educadament, m'avisa que és hora d'escriure el punt final.

    Un restaurant anticapitalista al paradís